L’humanoide vegetal

—Saps qui és en Groot? —pregunto a en Xavi, l’estudiant de doctorat que ha començat a treballar amb mi aquest any.
És un jove espavilat, alt i desmanegat, que camina amb una cadència peculiar que el fa entrebancar sovint. Em cau bé.
—L'humanoide vegetal d'aquella pel·lícula vella i avorrida de superherois espacials? —respon amb un somriure burleta.
Sospiro. Potser ara sí que és vella per aquest nano, que té uns vint-i-pocs anys, però considerar-la avorrida és massa.
—Sí, el mateix —responc de mala gana—. Doncs l’ésser que busquem és semblant a això.
Caminem pel bosc que hi ha passat el castell de Requesens. Hem vingut a investigar la zona degut als avisos estranys que ens han arribat al departament: arbres que es mouen, fulles que xiuxiuegen, troncs que cauen sobre excursionistes despistats. Rumors sense base científica. Quan els vaig sentir per primer cop, no vaig voler fer-ne cas. Conec bé la Serra de l’Albera. Hi he passat la meva infància i joventut i sé que aquests sorolls poden ser causats per un bon pet de tramuntana. Com la que bufa avui.
Inspecciono els arbres que ens envolten mentre m’aparto els cabells que em tapen la cara. Abans aquests boscos eren verds i força frondosos, però la sequera i els incendis degut al canvi climàtic quasi els han matat per complet. Hi havia passat llargues jornades de camp buscant tortugues mediterrànies per estudiar les seves poblacions. Ara ja no n'hi ha. Se’m fa un nus a la gola recordar el dia que vaig trobar l’últim exemplar. En aquell moment no sabia que era l’última de la seva espècie. Ja fa vora vint anys que no se’n veuen.
Trec un objecte semblant a un llapis de la butxaca del pantaló.
—Si haguéssim tingut aquest lector d'ADN ambiental fa anys, potser no s'hagués extingit la tortuga mediterrània —comento, pensatiu.
—I si el govern hagués aprovat el pla de conservació tampoc, no? —respon en Xavi.
—Cert.
Miro el lector que descansa al palmell de la mà. És increïble com ha avançat la tecnologia. Només cal aixecar el lector a l'aire, submergir-lo sota l'aigua o enterrar-lo a terra i en qüestió d'un minut envia la informació que ha detectat al mòbil. Capta tot tipus de fragments d'ADN presents a l’ambient i, si existeixen a la base de dades, n’identifica l'espècie.
—I per què busquem un humanoide vegetal? —pregunta en Xavi—. Tu no sols creure en rumors sense fonament.
—És veritat. I si hagués sigut pels rumors, no haguéssim vingut.
—Llavors?
—Fa poc va arribar al laboratori una mostra d’escorça relacionada amb aquest tema. Quan la vam analitzar, vam veure que genèticament era propera al gènere Homo, però també tenia gens vinculats als cloroplasts i la fotosíntesi.
—Com? —En Xavi obre els ulls com unes taronges—. Vols dir que...?.
—Sí, sembla que pertany a una espècie d'humanoide vegetal desconeguda per la ciència. Òbviament vaig repetir les proves per estar-ne segur. No hi havia cap dubte.
—I venia d'aquesta zona?
—Correcte. Vaig parlar amb el cap del departament, ja saps qui vull dir, el que et va suspendre l’examen de Cordats.
—No m’ho recordis —remuga amb les celles arrufades.
—Perdona. Doncs em va demanar que no digués res a ningú i que busqués més evidències. Per això hem vingut. I ara tu també ho saps.
Faig una ullada al meu voltant per buscar una zona adequada on clavar el lector d’ADN fins que veig una clariana amb diverses espècies d’arbres.
—Tants anys trepitjant aquests boscos i mai hagués pensat que encara amagaria misteris —dic, caminant.
—I creus que el trobarem? —pregunta en Xavi mentre em segueix.
M'aturo a l’arribar a la clariana, m’ajupo i clavo el lector al terra.
—Això espero.
En menys d'un minut, el mòbil vibra. Miro la pantalla.
—Bingo! —Ensenyo la pantalla a en Xavi amb el resultat positiu—. Almenys ha passat per aquí.
El noi s’acosta per mirar el mòbil, però s’entrebanca amb una arrel que sobresurt del terra i cau de morros.
—Estàs bé? —pregunto donant-li la mà perquè s’aixequi.
Un soroll d'escorça retorçant-se ens sobresalta: faig un bot enrere i en Xavi s’aparta a quatre grapes. El roure que tenim a la dreta es comença a moure. Una branca baixa cap a l’arrel amb la que ha ensopegat en Xavi i la frega.
—M'has fet mal —es queixa l'arbre amb un xiuxiueig semblant al so de les fulles mogudes pel vent.
—L'hem trobat! —exclamo, bocabadat.
—I parla! —afegeix en Xavi.
—Clar que parlo —contesta clarament molest—. I, si em disculpeu, me’n vaig no fos cas que em torneu a fer mal.
L’humanoide vegetal es desarrela i es posa a caminar gronxant branques i fulles.
—Així que els rumors eren certs —comento mentre l'arbre s'allunya.
Qui sap si el tornarem a veure. La natura és meravellosa i misteriosa.