Un mal presagi

Arribà a casa. La nevera era buida. No importava. No tenia gana i no va sopar. Posà la música minimal d’en Mertens que adorava. Tancà el llum. Li calia desconnectar de la realitat. Havia estat un dia fatídic...

Sonà el despertador. No li sobrava temps si volia ser puntual. Sentia un mal presagi. S’aixecà mecànicament. Pujà al tren i saludà als de sempre. Mirà un diari gratuït que estava abandonat: “Un altre metge assassinat”. El titular el feu reflexionar sobre la brevetat de la vida. ? Aixecà la vista del diari i mirà per la finestreta del tren. El recorregut diari li mostrava uns paisatges que se sabia “ par cœur ” en deien els francesos, de memòria: ara l’estació petita, com una caseta de nines, ara la visió de les muntanyes verdes amb la boirina matinal. Ara el pas prop de la comarcal amb la retenció habitual de vehicles. Cotxes deturats i el temps que vola. La vida transcorria tan ràpida! També va caure en un pensament més personal: quin era el seu objectiu en aquesta existència? Se sentia anguniós. Tenia el cor encongit. Una pregunta li rondava el cap. Com canviar la seva vida monòtona? Seria depressió? Aniria al doctor perquè li donés unes vitamines. Trucà a la feina que arribaria amb retard.

Baixà del tren i es dirigí al CAP. Va anar al taulell amb la targeta sanitària a la mà i demanà hora d’urgència. El varen fer esperar una bona estona en aquelles sales tan anònimes amb cadires de plàstic de banc corregut. Sortia una infermera amb un llistat i anaven cridant, el sistema de gestió automàtica de les cites havia petat. Això no passaria si haguessin agafat l’empresa informàtica apropiada, com per exemple on ell treballava. Empreses serioses amb sistemes software sòlids i forts sistemes contra els arxiconeguts virus. Però és clar, les bones eren cares, ja se sap.

Ara el temps ja no semblava passar molt de pressa sinó lentament, com si dibuixés una asímptota vertical tendint a l’infinit. Va tenir temps d’observar els altres que també esperaven, pocs pacients i la majoria (im)pacients. Això era el que en deien un doble sentit de paraula: Ha, ha, ha... El metge que li pertocava, el Dr. Turing no hi era, estava de baixa segons li havien informat al taulell. Però l’atendria un altre substitut. Tant li feia. Tampoc coneixia personalment al metge titular.

En arribar el seu torn, va entrar dins el despatxet on l’esperava el Dr. Paradiso, enfundat en la típica bata blanca amb el logotip blau de l’hospital imprès en una banda del pit i a l’altra una butxaca on hi havia el bolígraf, i un llapis llanterna.
- Bon dia. Marejat?
- Bon dia. No, mareig no en tinc.
- Llavors no cal que s’estiri, segui aquí, si us plau. –Digué el jove doctor assenyalant la cadira més propera a la taula i li mentre es posava a l’altra banda de la taula front la pantalla de l’ordinador.- I doncs, Vostè dirà.
Va exposar, amb tot luxe de detalls el seu cas al metge i li preguntà si creia que era depressió. El doctor esclatà a riure, cosa que el va posar furiós. «Què li passava a aquell paio, per molt metge que fora, no podia en fotre’s d’ell! On era la seva professionalitat? Quina falta de respecte!»
- Què! Depressió, diu? Ha, ha, ha... Que no, carai ... Què va... Què diu ara? Ha, ha, ha, ... Vostè no té depressió. Però que no veu que vostè NO pot tenir depressió. Els robots no en tenen! Assumeix-ho! Els androides no es deprimeixen. Podria matar-me sense cap remordiment.
- S’ha begut l’enteniment? Però si m’agrada la música. Tinc sentiments, remordiments i...
- Mira...T’ho demostraré: plora! Vinga, plora!
- Ara no puc plorar. No estic trist. Ningú pot plorar sense estar trist!
- Bé doncs, fes un acte irracional... qualsevol cosa!
Li prengué el bolígraf de la butxaca d’una revolada i li clavà al cor. Fugí corrents. En arribar a la feina començà a teclejar frenèticament a l’ordinador. Havia de buscar una solució. Ell era molt bo trobant solucions. Ell seria de capaç de trobar la solució definitiva: un programa que li esborrés de la memòria de les darreres hores.

Arribà a casa. La nevera era buida...
Pseudònim: Anna Gnor Isis
  • Visto: 93