La plaga de Gaia

Claror, escalfor i aigua són essencials per fer créixer el meu paradís verd i joiós. Dia rere dia, cuido i observo com creixen els fruits que vaig sembrar, i tot i que els hiverns són més durs, cada primavera una explosió de colors i aromes ho envaeixen tot, recorrent cada racó i fent-me sentir exultant de tanta bellesa. Vaig començar amb un grapat de llavors fèrtils i molta paciència. Gràcies al Sol i la pluja a poc a poc les fulles començaren a brotar d’aquella terra seca. Amb la suor del meu front he tingut cura de cadascuna de les plantes que han anat emergint vigoroses i radiants, mentre un petit ecosistema d’animals i microorganismes s’ha incorporat al meu tresor verd.
El temps transcorre amb harmonia i dins de l’ecosistema s’hi comparteixen l’entorn i els recursos; gràcies a això, cada espècie que habita aquest racó de l’univers s’ha convertit en imprescindible, fent-se útils els uns als altres, produint i recollint en un cicle inacabable.
Satisfeta, avui que es primavera, escolto el brunzir de les abelles voleiant amunt i avall cercant el nèctar de les flors per transformar-lo en dolça mel daurada. Embadalida en aquest plàcid moment i ensumant el deliciós aroma de les maduixes roges que neixen de tiges arran de terra, per l’escletxa del meu ull esquerre percebo de forma difosa una figura nova al meu jardí. Sembla que hi ha arribat algú nou.
Una silueta desconeguda i curiosa ha aparegut de sobte i sembla que vol formar part del goig que aquí s’ha establert. Cofoia recordo que cal paciència per l’adaptació d’aquesta nova criatura, així que l’observo inquieta sense intervenir. Fins avui, cada nova incorporació ha trobat el seu lloc dins del cicle, així que espero amb delit esbrinar quin serà el seu encaix. Potser es dedicarà a netejar de restes en descomposició? O bé, qui sap si li agradarà contribuir produint aliment per a la resta?
Van passant els dies i els ametllons ja són apunt per ser collits ben verds; desprenen aquella olor característicament fresca i dins seu s’amaga el secret d’una ametlla tendra i lleugerament dolça. Fa dies que m’inquieta el comportament del nostre nou inquilí. Al principi va adaptar-se còmodament entre nosaltres, tanmateix, sembla que cada vegada és més egoista.
Un dia va decidir que controlaria part de l’ecosistema pel seu propi benefici, si bé d’entrada no em va estranyar gaire, doncs les formigues bé que viuen en harmonia amb els pugons. Mentre elles n’obtenen la melassa, els pugons estan protegits de depredadors i així estableixen una relació simbiòtica plaent per ambdues espècies. La de vegades que les he vist foragitant marietes afamades! Però aquesta vegada, el nostre inquilí té una actitud més estrafolària que no fa més que incrementar-se amb el temps.
Pesarosa veig com la situació es complica per moments. Ara ha decidit que no té prou espai per viure! Fa només tres mesos tothom tenia espai de sobres, tothom compartia de bon grat els recursos del jardí, però aquest animaló avar en vol més, més i més.. Ha començat a fer grans destrosses on abans em creixien matollars sencers de romaní, va escapçar tots els rosers per aprofitar-ne els pètals i decorar els diminuts dormitoris que es construeix sense parar i per tot arreu, amb tiges, branquillons i fulles de totes mides i colors, malmetent sense mesura al seu pas. El que em sorprèn més de tot plegat és que construeix i construeix i no són pas tants!
Em digueren que petits insectes, fongs, caragols i llimacs serien el pitjor que podria passar-li al meu jardí. Afirmaren que se’m menjarien els fruits que tant m’han costat cultivar, matarien les plantes que tant de temps he cuidat, farien emmalaltir la resta d’animals i assolarien irremeiablement tot el jardí fins a no deixar més que les engrunes d’un passat de gaubança. Nogensmenys, l’esclafit de desordre i despotisme no havia arribat mai amb ells, ha començat amb l’andròmina aquesta amb potes que avui governa al seu gust el meu jardí. Serà ella la responsable d’arrasar-lo. Ara es multiplica desmesuradament i jo ja em planyo de pensar, què en faré?!
La tardor s’anuncia amb el dringar de les fulles que cauen i amb ànsia i plena de tristesa observo temorosament cada dia aquest pèrfid ésser. Em segueix sorprenent. Com és possible que es pugui ser tan anihilador? Ja no en té prou amb el meu jardí i la resta dels seus habitants, ara lluita contra si mateix. S’ha reproduït incansablement, són tants que ni s’entenen, ni volen fer-ho, de manera que han optat per autodestruir-se combatent en guerres inútils i empobrint cada vegada més el meu pobre, altra vegada radiant, jardí.
El que no comprèn és que en morir el jardí també serà la seva fi.
  • Visto: 15