El després

Avui he aclucat els ulls després de mesos d’intenses baralles externes i, sobretot, internes. Les meves parpelles ja s’havien retrobat en moltes ocasions abans, però mai d’una manera tan relaxada. Ja no estaven mullades per la suor, ni tremolaven nerviosament quan la meva ment reflexionava sobre el que estava passant allà a fora.

Tot havia canviat. No hi havia cap vida que no s’hagués vist afectada per la situació. Famílies, ciutats i països van veure’s afrontades a la més extrema de les lleis de la naturalesa: la mort.
Malgrat tot, una cosa era certa: la unificació de continents per combatre un mateix mal emmarcava una proesa que fins llavors no havia estat assolida per la nostra espècie. Com que el malalt mitjà trigava un mes a patir la fallida multiorgànica fatal des de la contracció del patogen, els metges tenien 30 dies de marge per curar a cada pacient. En una fita que superava tota expectació, van ser capaços de curar a les 100 milions de persones que es trobaven afectades al moment de l’aparició de l’anhelat tractament. Havíem acabat amb el perill microscòpic, sí, però tocava afrontar un perill major: nosaltres mateixos. Poc temps va ocórrer fins adonar-nos que les persones que havien estat salvades per la intervenció farmacològica eren incapaces de morir per causes naturals. Els governs i institucions van intentar ocultar-ho de primeres, però era impossible d’amagar tal excepcionalitat, i encara més quan aquests es van adonar del que eren: éssers immortals. La resta de nosaltres, els quals no havíem estat infectats, vam passar a ser marionetes a les seves mans. La malaltia que ho havia promogut tot va passar ràpidament a ser un record difús en la memòria general.

El caos va ser palès en els científics, i això va condemnar la ment col·lectiva. El que no havia destruït la malaltia en sí va acabar-ho d’ensorrar el que havia de ser la nostra salvació. Al veure que eren incapaços de donar una resposta homogènia i acurada no tan sols de la solució i com afrontar-la, sinó del que estava ocorrent i perquè, el pànic va passar a ser el llenguatge primari de la població.

Qui m’ho aniria a dir a mi que enmig de tot plegat et trobés, en una cua de racionament, escrutant amb la mirada cada peça de fruita.
Mentre tu i jo anàvem aprenent l’un sobre l’altre fins a convertir-nos en experts, a fora tot s’anava a norris. Qui ho anava a dir que el tractament d’una infecció donaria la solució a un problema que pensàvem que ni tan sols n’era un: l’envelliment. Ningú havia pensat en ell com una malaltia, simplement era quelcom que ocorria de forma impertorbable en tot ésser viu. Doncs un petit microorganisme el material genètic del qual no ocupava més que un full de Word combinat amb una apressada medicació van ser la clau per fer que la mort fos quelcom del passat. Aquesta aberrant mescla va causar una activitat telomèrica il·limitada dins dels seus cromosomes, i curiosament el seu exacerbat sistema immunològic era capaç de mantenir a ratlla qualsevol creixement cel·lular neoplàsic. Els humans estaven subjugats a la voluntat dels qui no perien i el pitjor és que no ho sabien. Pocs quedàvem que volíem canviar les coses.

Recordo perfectament el dia que t’ho van proposar. Vas arribar a casa tan radiant com sempre, però una ullada al teu llenguatge no verbal em va alarmar que estava passant alguna cosa. No volia creure’m que t’haguessin plantejat treballar per acabar amb la immortalitat. Els dos sabíem que no t’hi podies negar, i que això significava viure una vida de persecució. Els immortals s’havien fet molt perillosos pel progrés de la humanitat, eren molts i tenien una cosa que nosaltres no: temps.

Avui no sé si maleir o celebrar que trobessis com revertir els efectes de la immortalitat. Havies anat en contra de tot el que durant tants anys vas considerar com a invariable per fer que la mort tornés a ser el pa de cada dia per tothom.
Separar el genoma víric del compost medicamentós que havien pres 100 milions de persones havia estat el teu somni durant tot aquell temps i quan per fi ho vas aconseguir els dos vam ser molt feliços... durant un temps. El mateix temps que vam trigar a adonar-nos que les arrugues i cabells blancs que a mi em començaven a sortir, en tu ni gosaven fer acte de presència. El fet de treballar sense descans amb mostres innòcues del microorganisme i amb versions metilades del seu fàrmac va convertir-te en una d’ells...

Poc a poc em vaig adormint, em ganes de retrobar-te, si tinc sort. I si no en tinc, almenys no hauré permès que la meva flama s’hagi apagat del tot.


  • Visto: 29