Estat d'alarma!

Estat d'alarma! Va cridar la resistència. L'ofensiva havia arribat al pulmó i les destrosses començaven a adquirir una magnitud considerable. El desconegut enemic, membre de la família Coronaviridae, va aparèixer assegurant-nos que únicament venia a reproduir-se i que no tenia intenció de destruir-nos. No obstant això, en qüestió de molt poc de temps, havia aconseguit envair-nos i obligar-nos a treballar en el seu propi benefici. Quin va ser el nostre error? Un dels nostres receptors, ACE-2, va confiar en la proteïna "Spike" de l'enemic. Van encaixar bé i li va deixar passar. Quina mala decisió!

Però nosaltres estàvem acostumats a este tipus d'atacs i, quan vam detectar el perill, vam posar a treballar al sistema immunitari innat. Aquest sistema de defensa estava habituat a reaccionar de manera ràpida i eficaç davant d'agressions similars.

Així, els seus diferents components (sistema interferó, macròfags, cèl·lules assassines, ...) van començar la batalla. Tots vam lluitar amb valentia... inclús algunes cèl·lules es van sacrificar en el procés, tractant de contindre l'atac de l'enemic. Amb un poc de sort, l'organisme disposaria així del temps necessari per a preparar una altra resposta immune, més específica i potent.

No obstant això, lluny de millorar la situació, la defensa ho va empitjorar tot. La causa? Els macròfags, en la seua intensa lluita, es van excedir produint als seus missatgers, les citoquines, la qual cosa va acabar desencadenant un descontrol general del sistema immune. Els danys en els pulmons van ser massius i la malaltia, batejada com COVID- 19, va empitjorar. Però no estem ací per a buscar culpables, si no per a relatar els esdeveniments tal com els recordem.

Mentrestant, en un altre front, l'artilleria pesada s'anava preparant i, en qüestió de dies, l'esquadró conegut com a immunitat adquirida, estava preparat per a continuar defenent a l'organisme. Així, els soldats limfòcits, unes cèl·lules específiques, van aconseguir elaborar la millor arma contra qualsevol virus, els anticossos. Els primers anticossos en ser llançats van ser els IgM. No obstant això, tot i que aquests van ser els més ràpids d'elaborar pels limfòcits i van ajudar molt en la batalla, la guerra no es va acabar fins a l'arribada dels IgG. Aquests últims van ser els més potents, els més específics. Els responsables de la nostra victòria.

Joan ja es trobava millor. Als seus 65 anys, havia acudit el passat març a l'hospital perquè li realitzaren una operació de pròstata. Dies després, va començar a tindre febres altes, dolors de gola, opressió en el pit i, el pitjor, sensació d'ofec. Va haver de ser ingressat. Va passar unes quantes setmanes en la UCI, en un coma induït i respirant a través d'una màscara de busseig, la qual, davant de la falta de material sanitari disponible, s'havia improvisat com a respirador. No van poder visitar-lo els seus familiars; tampoc els seus amics.
En tot eixe temps, les seues cèl·lules no van deixar de lluitar, no van donar la batalla per perduda.

Hui, amb llàgrimes d'alegria en els ulls i un aplaudiment per part de tot l'equip mèdic que li havia estat acompanyant i ajudant, abandonava l'hospital. Subjectava en la mà esquerra els resultats d'una prova, la PCR, que havia donat negativa. El resultat indicava que el virus, anomenat SARS-COV-2, havia sigut eliminat del seu cos. Així, Joan passava a comptar com un més dels milers de curats que havien patit la pandèmia.

Un altre aplaudiment, més petit però igual d'intens, es produïa al seu interior. El donaven cadascuna de les cèl·lules que havien sobreviscut, lluitant intensament fins vèncer l'enemic. Això sí, sense abaixar la guàrdia, a l'espera del següent enemic. Sempre en estat d'alarma
  • Visto: 228

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN

EFERVESCENCIA