La trobada

Ales de colors,
batecs de primavera,
quan tot desperta.

Podria ser un dia com tants d'altres. De casa a la feina, de la feina a casa. El mateix trajecte, el mateix paisatge. Però en el seu món no hi ha rutines. Per ella, el paisatge és sempre canviant, ple de detalls irrepetibles. Ara, en ple mes d'abril, sent la primavera festejant els camps dels afores de la ciutat. El groc de la ginesta i el seu perfum embriagador l'atrauen com si fos un insecte, mentre els gallarets la saluden des dels prats amb la seva dansa d'onades rogenques. Avui no se n'ha pogut estar i, responent a la crida, s'ha aturat vora les terres que en altres temps van treballar les mans dels seus avis. Plantes arvenses i ruderals han aprofitat els anys d'abandó per fer-se seva aquella terra, amb la complicitat del vent i dels insectes pol•linitzadors. Malgrat que el camp és visiblement diferent a aquell que la va veure créixer, de tant en tant necessita deixar-s'hi caure. D'alguna manera que no sap explicar, sent que en forma part. Allà se sent renéixer, com ho fa la natura després del llarg hivern, i qualsevol racó l'inspira per escriure. És allà on la poesia li surt de més endins.

Entre el brancam d'una olivera vella, la petita Aurora reposa entotsolada. És un d'aquells dies en què voldria tornar a ser crisàlide. Restar immòbil, curosament protegida, sense ser vista ni haver d'interactuar amb ningú. Se sent petita, insignificant i poc bonica en comparació amb altres papallones del seu entorn. Sempre li han dit que el seu paper és imprescindible per mantenir l'equilibri de l'ecosistema, però no s'ho acaba de creure. Algú se n'adonaria si desaparegués? No té la majestuositat de la Macaó ni la bellesa delicada de la Graèllsia. Encara que ara mateix el que voldria és poder-se camuflar com ho fa la Bruixa. Un moviment entre les herbes i l'enlairament sobtat dels estornells l'han posat en alerta. Tan sols pensar en la possible presència humana la fa estremir. Pel seu caparró circulen històries terribles que ha sentit al voltant d'aquella espècie, el depredador més gran del planeta. Ara ja no en té cap dubte. És un d'ells i avança cap a ella, en percep la respiració, l'olor. Presa del pànic, però amb un bri de valor, alça el cap i es troba amb una dona que la mira fixament. Per sorpresa seva, però, en els seus ulls no hi veu cap rastre de maldat. Fins podria dir que l'està observant amb admiració, fins i tot amb afecte. No sap per què, aquella mirada la fa sentir especial. I de sobte, té ganes de deixar d'amagar-se i mostrar-se tal com és. Amb un tímid vol, es desplaça cap a la part assolellada de l'arbre i desplega les ales per captar tota l'energia del sol.

La biòloga, amb un somriure, pren nota de la troballa: Aurora dels guarets (Zegris eupheme). Fa dies que mostreja la zona per tal de determinar la diversitat d'espècies de papallones en conreus de secà de la terra baixa. Aquesta última li fa especial il•lusió, ja que es tracta d'una espècie en perill d'extinció de la qual feia 14 anys que no se n'havia vist cap exemplar. La reducció en l'ús de pesticides fa el seu efecte, pensa. Una ràfega sobtada de vent li roba la màgia del moment i també els papers que tenia a les mans. El camp es converteix en una festa esbojarrada d'informes volant entre falciots i orenetes, fulles seques i ella movent-se enmig del remolí, en un intent desesperat de recuperar la feina feta. Minuts després, torna la calma. També en el seu pols, mentre intenta posar en ordre la paperassa. Papallona reina o macaó (Papilio machaon), Safranera de l'alfals (Colias crocea), Migradora dels cards (Vanessa cardui)... De sobte, els seus ulls s'aturen en un manuscrit escrit amb una lletra que no és la seva. En lloc de noms d'espècies, poesies en forma de haikus. No entén res, fins que alça la vista i les seves mirades es creuen. Dues mirades sobre un mateix entorn. Ulls de poesia cercant bellesa, ulls de ciència cercant respostes. I se n'adonen que no són tan diferents una de l'altra. Dos camins paral•lels que s'han acabat trobant. I es pregunten per què caminen separades si comparteixen un mateix destí. En les seves ments entrelluquen un horitzó divers d'espècies, de colors, de sons, d'olors...

Des del cimal de l'olivera, l'Aurora aprofita l'embadaliment de les dues dones per estendre les ales i emprendre el vol. Elles la veuen marxar i somriuen, donant-se la mà. I en aquell instant, de la seva unió, feta de haikus i ciència, en neix un sciku:

Espècie nova,
indicador de vida,
dels camps, aurora.
  • Hits: 155

La importància de l'ordre

La Doctora Susan Calvin ja no estava acostumada a aquelles tasques i les seves passes ressonaven amb fúria pels passadissos. Com a cap de robopsicologia a US Robotics, s’havia vist empesa a aprendre a delegar a la força i no podia estar a sobre de tots els projectes. Coordinar i supervisar que els robots creats s’ajustessin als requeriments de cadascuna de les tasques era un esforç majúscul i no li agradava fer distincions amb cap projecte. I en el cas del Projecte Ganimedes n’estava fent, una de grossa. No era feina seva. Era feina de l’Adrian. Però el maleït de l’Adrian Highleaf havia abandonat l’empresa sobtadament i els havia deixat empantanegats amb el projecte a mitges. Va girar la cantonada i es topà amb l’Aaron Levenov. Era un graduat que ajudava l’Adrian i amb diferència la persona amb menys esma que mai hagués treballat a US Robotics.
- Sap on és l’Adrian, Levenov?
- Ni idea – l’Aaron va fer un bot en veure-la -, Doctora Calvin. D’ençà de les primeres entrevistes amb en Troy que no l’he vist més...
- El TROYTERRAFORMERX001 vol dir? A on és?
- En Troy és a dins. Si ho vol provar...
- Si he vingut fins aquí, no és pas per quedar-me a la porta.
- Sí, Doctora – l’Aaron acotà el cap.
La porta es va tancar darrere seu. Seguiren pel passadís que comunicava l’habitacle del TROYTERRAFORMERX001 amb la resta del complex. Mentrestant, l’Aaron parlotejava intentant rebaixar la tensió:
- El projecte anava la mar de bé, Doctora. La carcassa del Troy hauria de ser suficient per suportar les condicions de Ganimedes i el cervell positrònic el vaig programar jo mateix. El meu primer cervell positrònic, sap? Doctora, n’estic molt orgullós i dono gràcies a US Robotics per l’oportunitat que em va donar.
- Sí, sí, és clar, és clar – replicà d’esma la Doctora, ella no hagués contractat mai aquell gamarús, però potser no hi havia ningú més en aquell moment, devien necessitar personal per començar el projecte.
- L’Adrian no ho veia clar, però miri el resultat, Doctora Calvin – el jove graduat somreia forçadament i va fer un gest com de convidar-la a passar.
Al mig de la sala hi havia una taula metàl·lica soldada al terra, igual que la cadira a on seia el robot. En TROYTERRAFORMERX001 era el prototipus dissenyat per terraformar Ganimedes. El robot els saludà amistosament.
- Bon dia Aaron, senyora. Sóc el robot TROYTERRAFORMERX001, pot anomenar-me Troy.
- Troy, sóc la Doctora Calvin, màxima responsable del Projecte Ganimedes. Saps de què tracta?
- Sí, Doctora. El projecte pretén transformar Ganimedes en un lloc habitable pels éssers humans.
- Saps quin és el teu paper en el projecte, Troy? – li va demanar la Doctora Susan Calvin.
- Sí, Doctora: executar-lo.
- I estàs preparat per executar el projecte?
- No, Doctora, ho sento, no ho puc fer.
- Com? Quin és el problema amb el projecte, Troy?
- Podria prendre mal: allà fa fred, és ple de gel, em rovellaria, etcètera.
- Però, Troy, si jo t’ho mano, hauries de fer-ho, oi?
- No, Doctora. Això aniria en contra de la segona llei. I la tercera no pot estar per sobre de la segona.
- La segona? La segona llei diu que els robots heu d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei: no fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal. I la tercera versa sobre la vostra autopreservació, però sempre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.
- No, Doctora, no és així. S’ha equivocat en l’ordre: les ha dites al revés.
- Vols dir que la teva protecció està per sobre d’obeir? – la Doctora Calvin no se’n sabia avenir, era la primera vegada que un robot la corregia i ni més ni menys que en temes robopsicològics, la seva especialitat.
- No ho hagués sintetitzat millor, Doctora – va acabar sentenciant el robot.
- No pot ser! És cert que l’Aaron va programar el teu cervell positrònic, Troy? – la Doctora Calvin es mirava l’Aaron Levenov de reüll, estava pàl·lid.
- Sí, és cert. I permeti’m que afegeixi que va fer una tasca excel·lent. Si no fos per ell potser seria camí d’aquell infern de glaç.
- Excel·lent... Sens dubte – la Doctora Calvin es fregava el front contrariada -. Troy, podries acompanyar l’Aaron Levenov a la sortida? Sense fer-li cap mal. I no el deixis tornar a entrar mai més. Com ja et deus imaginar, US Robotics és qui millor pot garantir la teva seguretat... Si la fas bé, potser aquesta serà la teva feina a partir d’ara, enlloc estaràs més ben protegit que aquí, t’ho ben asseguro.
  • Hits: 250

Enxaneta

Avui he decidit no realitzar més operacions per estalviar suficient energia per aguantar tota la "nit": Seny.
He aconseguit no allunyar-me molt del meu recorregut i així no perdre l'òrbita: Equilibri.
Estem a mitjans d'agost ens acostem al cinturó d'asteroides de les Perseides, els grans m'han protegit dels meteorits més perillosos: Força.
Tinc por dels meteorits que passen pel meu costat, però tot hi així he obert les plaques solars per aconseguir energia: Valor.

Força
Equilibri
Valor
Seny

Em vaig repetir molt aquestes paraules des de que em van posar el nom: Enxaneta.
Més de 10.000 nens de tot Catalunya van estar discutint sobre el nom que em posarien. Van sortir deu finalistes, entre ells: Llampec, Intrèpid, Llibertat, Flaix ... i Enxaneta.
Sé que les cinc nenes que van proposar aquest nom confiaven en mi, haig de complir les seves expectatives. El nom Enxaneta és més que un nom, representa una cosa petita però que és imprescindible i jo haig d'aconseguir que aquest nom em representi. Ja sóc petita perquè sóc igual de gran que una caixa de sabates, ara només haig de fer molt bé la meva feina per merèixer aquest nom. Sé que ho puc aconseguir.
Tinc una missió petita però important. Haig de vigilar els llocs més remots del món, els llocs on els satèl·lits més grans no poden arribar, perduts entre les muntanyes, llocs molt petits, lluny de la civilització. M'haig d'encarregar d'observar tots aquests llocs i transmetre el que veig a la central, són feines com: monitoritzar el cabal dels rius i les reserves d'aigua arreu del territori (no m'agrada banyar-me per això observo de lluny), el seguiment i protecció de la fauna salvatge (m'encanten els animals però no hi ha qui els entengui), la recepció de dades meteorològiques d'estacions en llocs remots (així les persones agafen el paraigua abans de sortir de casa i no es mullen), el monitoratge de moviments del sòl per preveure desastres naturals, el monitoratge de ramats i de conreus per detectar malalties (les ovelles sempre s'escapen i les cabres sempre es queden atrapades en els barrancs.)... Jo m'encarrego d'observar els llocs petits perquè els detalls són molt importants.
El Soiuz 2 és l'autobús que ens havia de portar a tots a l'espai. A l'hora del llançament el Soiuz 2 es va posar tan nerviós que no vam poder enlairar-nos. Vam haver d'esperar fins a l'endemà. Ni jo ni la resta de l'equip vam poder dormir aquella nit. L'endemà per fi vam enlairar-nos. Jo em vaig posar al darrere de tot perquè és el que mola més. Vam estar cantat i jugant tot el viatge mentre els de davant ens deien que calléssim perquè volien dormir però... com volien que calléssim amb lo emocionats que estàvem! Vam fer el llançament a Rússia però la majoria de microsatèl·lits no érem d'allà i no parlàvem rus, així que vam estar parlant i cantant en codi binari, que l'enteníem tots. Vaig aprendre a dir algunes coses en rus com: privet (que és hola), do svidaniya (que és adéu), mikrosputnik (vol dir microsatèl·lit) i malen'kiy (que és petit). Quan vaig arribar a l'espai em vaig saber posicionar en el millor lloc per rebre millor l'energia del sol. Els grans al principi em subestimaven però els hi vaig demostrar que estic al seu nivell.
D'aquí un temps ja sabré moltes més coses, des de la Terra enviaran més microsatèl·lits i jo els podré ensenyar el que he après perquè seré la més veterana. A més a més la vida a la Terra millorarà molt gràcies a mi, perquè els llocs que abans no estaven controlats, jo els estaré vigilant. Som molts fent aquestes petites feines, fent pinya la ciència avança.
  • Hits: 224

Aturar el temps

Era un día normal a classe, havíem d'entregar una redacció sobre què faríem si poguéssim aturar el temps. La veritat és que ni m'ho vaig pensar quan vaig començar el meu escrit, vaig plasmar la resposta més lògica que hi havia per a aquesta pregunta. No obstant, semblava que no tothom ho tenía tan clar, ja que les seves respostes semblaven tretes d'un llibre de fantasia. Em tocava llegir la meva així que em vaig aixecar i vaig començar a llegir:
- Aturar el temps, moltes persones anel·len tenir algun tipus de superpoder que els permeti fer tal cosa. En la seva ingenuïtat, pensen que, gràcies al seu superpoder, serien lliures de fer tot el que volguessin, anar allà on desitgessin anar, evitar les seves obligacions, etc. Ho veuen com un alliberament, quan de fet, seria una condemna a mort. Si el temps s'aturés, tot s'aturaria, i quan dic tot, és tot. Quan pensem en el temps congelat, ens imaginem les pel·lícules d’acció on les persones estan congelades i el superheroi pot moure’s lliurement per salvar al món, però la realitat està molt allunyada d’això. El que passaria a la realitat seria que les molècules d'oxigen no es mourien, i per tant, no arribarien als nostres pulmons i no podríem respirar. Tampoc hi veuríem, perquè els fotons, que en condicions normals es mouen a la velocitat de la llum, tampoc es mourien. A part de cecs, també estaríem sords, perquè el so no es propaga sense el moviment de l'aire, que també estaria immòbil. Per acabar de rematar la situació, els àtoms es trobarien molt freds perquè estarien quiets. En resum, si algú tingués el poder d’aturar el temps, ens condemnaria a tots nosaltres a quedar-nos permanent congelats, cecs, sords i irremeiablement desmaiats a causa de la falta d'oxigen. Acabaríem congelats a causa de la baixíssima temperatura dels àtoms, deixant-nos a tots atrapats en el temps. Ningú de nosaltres no sabria res, perquè les nostres neurones tampoc es mourien i no rebríem cap informació. Per tant, què faria jo si pogués aturar el temps? Doncs molt fàcil, no fer-ho per res del món.

En acabar, vaig aixecar la mirada per veure la cara dels companys i les companyes de classe, que semblaven atònits. Suposo que no és la resposta que esperaven, però si es pensaven que jo els faria una explicació de com poder dormir cinc minuts més o de com copiar en els exàmens, estaven molt equivocats.
  • Hits: 184