• Home

Carta.

De mi per a la humanitat,

No sé exactament la meua presència com ha sorgit, si no he sigut desitjat o com moltes altres vegades he nascut del vostre odi i ànsia de guerra. El fet és que estic ací, i he vingut amb un  únic propòsit: traure tant la solidaritat i companyerisme que dugueu a dintre com l’egoisme que vos oxida lentament.
En pocs mesos m’he fet mundial i he provocat morts i dessolacions per allà on he passat, açò m’ha fet pensar, i de fet, m’he replatetjat el suïcidi, però quan veia que eixíeu al carrer amb ganes de més, aquest pensament s’esfumava amb la vostra carència d’humanitat.
La justicia mai ha sigut un dels meus forts, em disculpe per açò, els que menys s’ho mereixen han sigut els més perjudicats, però què voleu que vos diga? He anat a per la joventut irresponsable ho promet, però les seues barreres són massa fortes per a mi i no he pogut accedir a ells.
Ultimamament m’estic cansant dels hospitals i de vore tanta gent plorant i culpabilitzant-me a mi, per què no es miren entre ells? Jo no m’he reproduït per gust, heu sigut vosaltres els que m’heu mundialitzat i m’heu fet crèixer. Sí, vosaltres.
Cada dia pense més i més en marxar perquè mire a famílies que han aprés la lliçó, la dessolació, l’ànsia de llibertat, gent aplaudint a col·lectius públics que treballen i donanen la seua vida per tots vosaltres. De debò que en aquests moments em dol l’ànima i vull desaparèixer. Però, ai els altres moments! Quan l' odi vos domina, l’enveja, la individualitat, en eixos moments em trague el meu orgull i vos ataque, vos oprimisc tots els vostres pulmons fins que no podeu respirar i llavors sembla que vos arribe a la fi un poc de sang al cervell i amb ella la responsabilitat que no heu tingut en molt de temps.

Humanitat, eres preciosa però dins d’aquest mar de plaers tens forats negres tant profunds i amb tanta densitat que mai podràs lliurar-te d’ells. Tant jo com el planeta Terra t’agraïm que ens hages deixat respirar profundament aquests últims mesos, encara que açò hàja significat llevar-vos a vosaltres l’oxigen. Recordeu que aquesta molècula és essencial per viure, però també és diatòmica, podem compartir, però si vos deixem respirar fareu memòria la pròxima vegada que estigueu matant l’atmosfera? 02, per a tu i per a mi, tots vivim i tots convivim, última oferta, penseu-ho.

En temps de pandèmia sols sobreviu la consciència,

Atentament, COVID-19.
  • Hits: 483

Blau?

- Tania!!!, va cridar la mare molt contenta.
En un poble de l’Horta vivia Tania amb els seus pares. A ella, li encantava parlar anglés però el que més li agradava era mirar el cel.
En l’escola, Tania havia participat en un concurs de relats curts i el primer premi era una estància
d’un mes en un Internat d’Irlanda, …i havia guanyat!!!!
Quan va aplegar el dia, tota la seua família la va acompanyar a l'aeroport. Tania estava molt nerviosa, ja que no havia pujat mai amb avió, però una vegada dalt…Quina meravella!!, el cel, d’un blau indescriptible, sense núvols… Tania va estar les dues hores de viatge sense poder lleva els ulls de la finestreta.
En arribar a l'internat, va poder comprovar que allí, a Irlanda, el seu cel no tenia el mateix color.
Ara era obscur, trist. Es va sentir un poc disgustada però de seguida es va animar quan li van presentar als nous companys. Prompte va fer amistat amb un xiquet de la seua edat que tenia un nom molt curiós; John Tyndall IV.
L'endemà, a l’hora del patí, Tania va mirar al cel. Aquest dia si estava blau i de sobte John Tyndall IV es va apropar:
- Què fas Tania? Mires el cel?
- Sí. És el que més m’agrada de tot. Digué Tania.
- Vols que el conte una història relacionada amb el cel?. Li preguntà John Tyndall IV amb una carassa com si amagara alguna cosa.
- Clar. Però tú que pots saber del cel que jo no sàpiga? Digué Tania un poc “mosca”.
- Uffff!! Moltes coses. Què no t’has fixat en el meu nom?
- Doncs la veritat si que és curiós, pel IV dic. Digué Tania cada vegada més intrigada.
- Jo soc el rebesnet del gran físic John Tyndall. Digué solemnement John.
- Aaahhhh! Doncs no sé quí és eixe gran físic, ho senc.
John li contà que el seu besavi va ser qui en els anys 1860 va descobrir per què el cel era blau.
Li contà que John Tyndal era un físic entusiasta de les muntanyes i passava molt de temps als Alps. Allí, al capvespre contemplava les postes de sol i la seua magnífica gamma de colors.
Unint les dos grans passions seues, el cel i la física, es va proposar comprendre’l. Va inventar nombrosos aparells molt sofisticats i complexos, però quan va voler saber per què el cel es veía blau en el dia i roig al capvespre, els instruments que va usar van ser senzills.
Va agafar un simple tub de vidre per a simular el cel i va usar una llum blanca en un extrem per a simular la llum del Sol.
Va descobrir que quan omplia gradualment el tub de fum, el feix de llum semblava ser blau des d'un costat però roig des de l'altre extrem.
Es va adonar que el color del cel és el resultat de la llum del Sol dispersant-se per les partícules en l'atmosfera superior, és el que ara es coneix com l'efecte Tyndall.
- Wow, John, què passada! No tenia ni idea! Digué Tania amb els ulls com a plats.
- Acabe de tenir una idea, Tania! Vols que demà provem a fer un experiment?
- Clar que sí!! Demà ens veguem.
- D’acord. Fins demà, Tania.
L'endemà, John va apareixen carregat amb;
Una caixeta de vidre
Aigua
Llet
Una llanterna
- John, En què consisteix l’experiment? Digué Tania molt emocionada.
- Com deia el meu besavi, anem a fer “el cel en una caixa”.
- Anem doncs!. Digué Tania preparada.
Els dos amics posaren la caixa de vidre damunt d’una tauleta i l’ompliren d’aigua. Després John va tirar unes gotetes de llet dins. Quan la mescla estava feta i les llums apagades, va apropar la llanterna de llum blanca a un extrem de la caixa i… a un costat de la caixeta, la solució era blava. Però a mesura que viatjava cap a l'altre costat, s'anava tornant més groga, fins a tornar-se taronja, com el capvespre.
John li explicà que huí sabem que el color blau es dispersa més per la seua menor longuitud d’ona, mentre que el roig penetra més per ser l’ona més llarga de la llum visible. Quan el recorregut de la llum a través de l’aire augmenta, com ocorre a l’alba i al capvestre amb el sol més baix, el blau es dispersa abans d’arribar a la nostra linia visual i observem la dispersió del roig.
El mes d’estància va passar molt ràpid. A la tornada, dins la maleta, Tania portava; un bolic de roba bruta, una nova amistat i uns coneixements del cel que mai hauria imaginat aprendre a un país on el cel quasi mai és blau.
  • Hits: 573

A estrutura molecular do xeo dun transformador

A neve leva caendo gorda varios días. A montaña descende branca e as copas dos piñeiros enarboran o sendeiro entre tremores de pesada tensión. A aldea, gris e fría, mantense apagada baixo os lumes do fogar, está silente, durmida na rutina do duro inverno da montaña. As casas apréixanse ao redor da capela do centro do plano urbano, e no interior dos tellados de lousa a xente aférrase entre apertas e vacas ao pouco calor que da a madeira nova de eucalipto en combustión.

Lois, embozado no seu abrigo largo, e coa cara cuberta por unha barba de varios meses sae da casa en silencio. Os seus fillos pequenos o ven saír como unha sombra derrubados polo sono, e a súa muller santiguase en silencio. Sube polo sendeiro aproveitando que o ceo está despexado deixando atrás a aldea e afundindo os seus pés entre a neve acumulada, o seu corpo pesa, e a caixa de ferramentas que leva baixo a man non axuda nada. Camiño arriba enfila directo ao transformador de alta tensión.

Lonxe da altura e da montaña, o frío aínda non é tan cruel. A neve non solidifica e o sal derrete o xeo. Alí, entre os fogares de formigón, a xente mira as televisións coa esperanza posta nos homes do tempo. Están seguros que o inverno non pode ser tan frío e tan largo, pero as evidencias van por outro lado. Os que saben disto, avisan que non parece que vaia a rematar, e os que antes eran escépticos de sofá reflexionan arrepentidos pola falta de prevención. Mentres, nos pequenos habitáculos das universidades as persoas afánanse en descifrar a estrutura molecular do xeo.

Lois apura a súa subida, e o transformador continúa sen transformar a electricidade. Unha choiva xeada en forma de po de diamante entra ao interior da maquinaria colonizandoa como virus nun organismo vivo. Os cristais de xeo máis diminutos, con esas formas de prismas hexagonais que namoraron a aquel investigador xaponés de nome Nakaya, colonizan o ferro dos devanadores do circuíto. Pesan, e ese xeo que a microscopio parece unha pílula termina por tirar as pezas de metal, matando con elas ao transformador. A electricidade termina o seu movemento e o campo electromagnético desaparece, como a luz e a calefacción na aldea de Lois.

Lois forza a cerradura do transformador. Ábreo coa noite murmurando as súas costas e a maldición curta que articulan os seus beizos non chega a sonar. A súa cara reflíctese nos devanadores conxelados, e parece que os cristais hexagonais de superficie lisa e suave expoñen a súa barba para rir dela. Observa o circuíto, pensa nos seus fillos adurmiñados co frío, e afunde o fío da navalla na súa pel. O seu sangue ferve e cae sobre o aceiro dos devanadores.

A estrutura do xeo comeza a cambiar bruscamente. O sangue quente derrete algunhas das súas capas. As moléculas de vapor fanse un oco entre os chanzos conxelados e o cristal medra rapidamente. Lois non entende, e aperta o puño para que a cascada de sangue sexa máis forte, e tamén máis quente. O xeo, que nese momento sufriu o que os científicos que investigan nos habitáculos das universidades chaman unha transición topolóxica, afronta o novo regueiro de sangue cunha superficie lisa, ordenada e vermella. A sangue continúa caendo. Cada vez máis forte. Finalmente derrete, desaparecendo.

Lois colle os devanadores e os mete entre os calzóns para que sequen coa calor. O po de diamante segue a caer e a súa barba conxélase coas mesmas formas que tiñan as pezas de ferro do transformador. Acurutado ao lado da maquinaria inerte, Lois espera mentres o seu fillo máis pequeno soña coa sombra do seu pai saíndo pola porta. A súa man sangra, os devanadores secan, e o seu corpo termina por ser un museo de prismas hexagonais, silentes, como todo. O frío chega antes a montaña que ao formigón.
  • Hits: 426

Suiseki

Alguén podería pensar que a Natureza está gobernada por unha harmonía perpetua, estática e inmutábel. A miña impresión, pola contra, é que se trata dun caos en constante movemento, un totum revolutum onde a inevitable colisión de todas as partes que a compoñen remata por establecer, e ousaría dicir que case de maneira contraintuitiva, un delicado equilibrio. Non hai designios que rexan a nosa existencia, mais existen unhas cantas regras que deslindan os terreos polos cales a nosa realidade pode discorrer. Non hai destino, pero si orde.

Podo referirlles a miña propia experiencia a xeito de exemplo. Eu proveño de profundos confíns, onde forzas violentas, segredas pero moi poderosas, confluíron para dar orixe á miña esencia. Nacín das entrañas más fondas e candentes. Dende ese turbulento estado primixenio vinme arroxada ao mundo, nun estado ígneo. A partires do meu alumeamento, os posibles camiños que ante min se abrían xa quedaran en certo modo sinalados, e eu non podía facer outra cousa que non fose agardar a que as indefectíbeis disposicións das leis naturais obrasen sobre min. As enerxías que operan baixo a superficie sobre a que o noso peso repousa haberían de devolverme de novo, transcorrido o debido tempo, aos mesmos abismos nos cales o meu periplo dera comezo; completando así o ciclo de estados polos cales as da miña especie podemos transitar ao longo desta vida.

A iso me ativera cando, para a miña sorpresa, houbo quen alterou esta cadea natural de acontecementos. Fun rescatada de onde xacía para ir a parar a un pulcro expositor, ca inopinada encomenda de estimular o sentido do abraio de calquera que tivera a ben pousar os seu ollos curiosos sobre min. Limparon a voaxa e a lama que o paso das idades e das épocas previas apegañara á miña dura pel, e deixáronme así, espida e impoluta, encol deste pedestal onde agora repouso. Sei que este non é o caso doutras que, coma min, foron arrincadas dos seus lugares mentres agardaban, incólumes, a que lles chegase a hora de comezar a seguinte etapa da nosa cíclica viaxe. Hai outras que se ven transformadas, fanadas, modificadas por artesáns e escultores que, mediante ferramentas, minguan as súas masas mentres insculpen calquera figura artificial.

Mais non ocorreu así comigo. Polo visto, hai algunhas que pertencemos a unha categoría diferente. As miñas trazas, ao seren contempladas dende certa perspectiva, evocan a visión dunha paisaxe natural. Algo que aos meus descubridores parécelles certamente gaioleiro.

Dalgunha maneira, a propia Natureza, cunha parsimonia inquebrantábel, conseguiu entallar no meu corpo volumes singulares, formas suxerentes, que lembran a outros seres, xa vivos xa inertes, pero en todo caso naturais; coma se a Natureza se prestara a seguir un proceso creativo baseado na autoreferencia. Permítanme ser escéptica respecto disto. Como xa expuxen, non creo nun designio que dite de maneira preclara o destino de ninguén. E, con franqueza, dubido que tamén o crean os que me conduciron á miña situación actual; aínda que iso non sexa atranco para que, ao reparar nas miñas particulares feituras, alguén experimente, crenzas á parte, unha sorte de enigmática fascinación.

Curioso me parece que os mesmos que en ocasión insculpen efixies artificiais sobre os robustos corpos das miñas irmás, non tocaran, pola contra, un só ápice da miña configuración orixinal, gardándome intacta para estupor meu e gozo estético seu. Pode que este meandro que tomou o curso da miña existencia —atoparme aquí resgardada con tanta cerimonia— non sexa máis que unha paréntese intrutífera, un efémero regateo dos preceptos das leis naturais. É posible que, co decurso do tempo, o devir da miña peripecia remate voltando ao seu rego. Quizáis non hoxe nin mañá, mais nalgún período, era ou eón futuros.

Se as pedras falásemos, esta sería a historia que eu podería relatarlles. Pero como non o facemos, deben facelo por nós as pegadas que a man paciente pero implacable da Natureza deixou, con desafecto e rotundidade, no noso corpo: cada un dos volumes, cada xiro, furna, buraco, cada curva sutil, cada ángulo afiado, cada crebadura, regaña, fenda, ou saínte. Cada un deses trazos que nos debuxa conta un anaco da historia, de xeito ostensible e notable nalgunhas ocasións; e noutras, coma no meu caso, de maneira humilde, con sixilo, e só perceptible para aqueles ollos que se deixen guiar pola máis ávida curiosidade.
  • Hits: 540

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN

EFERVESCENCIA