Amor en temps de guerra

Aquest conte està escrit perquè el pugueu gaudir tant menuts com grans: podreu aprofundir llegint les anotacions.

De sobte, va sonar l’alarma avisant que quelcom aliè, potencialment perillós, havia aconseguit entrar. La Brunilda va començar a escalfar, notant un pessigolleig de nervis del nucli a la membrana. El seu entorn estava ple de partícules, fragments, molècules... Intruses per tot arreu! Començà la lluita, però la Brunilda havia d’esperar a les condicions perfectes per poder-hi posar cullerada.

La Brunilda formava part dels cavallers que diuen SI. Els cavallers protegien a la Criatura, una nena de dotze anys energètica, riallera i aventurera, de l’enemic (1). La Criatura no era conscient de tots els possibles perills dels quals les seves cèl·lules la protegien constantment. La Brunilda jugaria un rol essencial; ella i les seves companyes havien d’identificar i marcar l’enemic (2).

A la superfície de la Brunilda s’agafaven ben fort unes peces de trencaclosques anomenades Afrodites. Les Afrodites eren somiatruites amb la ment sempre perduda entre els núvols. Anhelaven el moment de l’encaix perfecte amb la seva mitja taronja. Aquelles qui les complementarien s’anomenaven Antonietes. També elles eren peces de trencaclosques buscant una connexió especial. Però la seva història no era senzilla, un motiu tràgic les feia diferents, i és que les Antonietes es trobaven ni més ni menys que a la superfície de l’enemic (3). Formaven part de bàndols oposats. Era un amor prohibit. Però per ara, les Afrodites esperaven, ancorades a la superfície de la Brunilda, sospirant, ignorant que el seu amor succeiria en temps de guerra.

Tot d’una, es va sentir un clic. La Brunilda va mirar el seu voltant, i quina sorpresa va ser la seva en veure que eren les seves Afrodites les qui havien encaixat. Els següents passos van anar tan ràpidament… Cèl·lules van córrer a: felicitar la Brunilda, ajudar-la a continuar i estudiar l’enemic capturat. Mentrestant, les Afrodites seguien en el seu món paral·lel de somnis, dolços i purpurina.

La Brunilda estava emocionada: per fi podia ajudar en la guerra! Amb un somriure d’orella a orella, va començar a dividir-se creant clons per tot arreu. De fet, no eren pas idèntics, ja que cada nova Brunilda s’arriscava i canviava una miqueta les seves Afrodites. Això ho feien per aconseguir que les noves Afrodites poguessin encaixar encara millor amb l’Antonieta que ho havia començat tot; perquè el seu amor a primera vista fos encara més fort (4). Algunes Brunildes van decidir no embolicar més la troca i es van esperar a un racó, a un segon pla. Si la mateixa intrusa o una de ben similar intentava tornar a entrar, elles ja estarien a punt per despertar, amb les Afrodites recordant perfectament com era la seva amant(5).

Altres Brunildes, amb ganes d’acció, van desenganxar les Afrodites de la superfície i les van alliberar. De seguida n’hi havia passejant amunt i avall, amb els braços oberts, buscant la seva Antonieta. Però no totes les històries d’amor tenen un final feliç. I és que el que no sabien les Afrodites és que la seva unió també suposaria la fi de la seva estimada. Un cop havien encaixat, cavallers apareixien del no-res i acabaven amb l’enemic, sense compassió i, amb ell, s’enduien les Antonietes.

Les Afrodites havien estat dissenyades per la Brunilda amb l’objectiu de trobar les intruses. La connexió entre les dues enamorades era la manera de marcar l’enemic. No era una història d’amor enmig de la guerra sinó que elles eren les armes utilitzades per protegir la Criatura. Les Afrodites desconeixien tot això, però encara que ho haguessin sabut no els hauria llevat la son. Elles havien fet realitat el seu somni. Havien tingut el seu moment de felicitat absoluta tot gaudint d’aquell màgic encaix. Poques molècules podien dir que havien viscut una història d’amor tan bonica, tan intensa, tan emocionant, i tan tràgica, com elles.


1.Els cavallers que diuen SI són el nostre Sistema Immunitari (SI) que ens protegeix dels perills.
2.Les Brunildes són cèl·lules B. Aquestes formen part de la resposta específica, és a dir, han de ser activades en condicions específiques per poder contribuir.
3.Les Afrodites són ni més ni menys que antígens: molècules que tenen els patògens i els quals els anticossos, les Afrodites, poden reconèixer i unir-s’hi.
4.Un cop la cèl·lula B és activada (amb la unió anticòs-antigen), aquesta comença un procés de clonació i també hipermutació somàtica. Això el que vol dir és que cada nova cèl·lula muta els seus anticossos perquè siguin lleugerament diferents amb l’esperança que alguns presentaran més afinitat per l’antigen i així el reconeixeran més de pressa.
5.En el conte hem vist la resposta primària; el primer encontre amb aquesta intrusa desconeguda. Ara la Criatura tindrà cèl·lules B de memòria amb anticossos específics preparats així que, si hi ha una segona infecció, la resposta serà molt més ràpida.
  • Visites: 126