El saber últim de la matèria

Aquesta història va ocórrer fa molt de temps, ningú sap dir ben bé quant, entre les muralles d'una ciutat envoltada d'hortes fecundes. Al bell mig d'aquell enclavament es trobava el taller de Qamar. Fileres de pots i flascons tapaven completament les parets. La llum que entrava per l'única finestra emplenava l’espai amb els reflexos iridescents dels preparats. Entre aquells murs es percebia un ambient místic que remetia als sabers antics. La ciutat era famosa per la gran habilitat dels seus remeiers, però, entre la gent entesa, els productes de Qamar eren sempre els més valorats. No per això eren més cars, al contrari, Qamar procurava mantindre sempre un preu just i assequible per a tota la població.

Qamar era conscient de l’excel·lència del seu treball, però no per això se’n ventava ni actuava de manera altiva, com és costum entre alquimistes. De fet, en molt rares ocasions acudia a les reunions del gremi o a les celebracions de rituals. Val a dir que sovint tampoc hi era convidada. El fet de que fos una dona, i a sobre no estigués casada, no afavoria la seua acceptació dins d’aquestos cercles. Ella tampoc no creia en les seues pràctiques místiques; el seu art naixia de l'atenta observació de la natura, l'anotació precisa i la reflexió crítica sobre els textos antics. A pesar de tot, sabia que gaudia del respecte i la callada admiració dels companys de professió. I, també, de l’estima dels seus clients. Amb això en tenia prou per satisfer el seu xicotet orgull.

El cinqué dia de la setmana, a poqueta nit, sempre rebia la visita del mateix client. Es tractava d’un xic adolescent, de pell morena i mirada lluenta. A pesar del seu aspecte afable, la fortuna no li havia somrigut a la vida. El seu pare havia faltat massa prompte per a que conservés cap record i la mare patia d’una feixuga malaltia. Aquell homenet era qui s’encarregava de portar els diners a casa i comprar els beuratges que necessitava sa mare. La remeiera ho sabia, tot i que mai n'havien parlat.

Una nit aparegué més tard que de costum, quan Qamar acabava d'arreplegar.

-- Pensava que ja no vindries - va dir l'ama del taller - ací tinc les medicines de ta mare.

El jove no s'atrevia a agafar el flascó. Finalment, amb un fil de veu, va respondre:

-- No puc comprar-ho, no m'han pagat el jornal.

Qamar sabia que si la mare del jove no prenia aquell preparat podia empitjorar irreversiblement. Llavors, li va proposar:

-- Que et sembla si fem un tracte? Podries treballar per a mi, em vindria bé l'energia d'algú més jove - un somriure aparegué a la cara del seu interlocutor - Hauràs de viure al taller per aprendre l'ofici, però t'assegure, amb el que rebràs, no tornareu a passar pena.

Així van formalitzaren una llarga relació entre mestra i aprenent. L'alquimista va complir la seua promesa, contenta d'haver trobat una persona digna d'heretar el seu llegat. Els anys passaren de pressa i amb ells l'habilitat de l'aprenent. Cada vegada s'encarregava de més tasques al taller mentre que Qamar, afligida pel pas del temps, es retirava per endinsar-se en profundes lectures. Ell li consultava sovint els requeriments dels clients i ella sentia orgull al comprovar el seu bon obrar.

Una última nit, aprofitant que l'aprenent havia anat a fer companyia a la mare, Qamar es va dirigir al racó més amagat de la seua cambra. Allí conservava un cofre tancat molt de temps enrere. El va obrir amb delicadesa. Dins hi conservava dos manuscrits escrits sobre papir amb els més prodigiosos fruits de les seues investigacions. En un descrivia com obtindre l'Al-Iksir, o pedra filosofal, que convertiria qualsevol metall en or. A l'altre guardava la fórmula de l'Al-Haya, o elixir de la vida, que proporcionava la vida eterna. Aquells dos sabers místics, tan cobejats pels homes, havien acabat descoberts per l'única persona suficientment sàvia per no utilitzar-los. Qamar coneixia els límits dels humans i, per això, aquelles formules no havien estat mai repetides. Ara, però, sabia que el seu temps s'acabava i estava preocupada pel futur del seu aprenent. Aquell poder podia proporcionar-li el millor dels futurs possibles.

L'alquimista va seure vora la llar de foc amb els manuscrits, cavil·losa. Passada una estona, va allargar la mà i els va llençar al foc. El nou alquimista no necessitava dreceres, estava preparat per forjar el seu propi destí. Els ulls profunds de Qamar es detingueren sobre la dansa hipnòtica de les flames, observant com es doblegava el papir alhora que s'ennegria. Aquell saber capaç d'elevar els mortals al nivell dels déus va desaparéixer per sempre. L'alquimista, llavors, va deixar que les parpelles li caigueren lentament fins tancar completament els ulls. Ja no els tornaria a obrir.
  • Visites: 115