aigua fonda

Tot va anar molt de pressa. Era un matí assolellat de finals de febrer. Feia un vent fort i força fred. En un obrir i tancar d'ulls les varen separar. L'Antònia, tornant-se invisible i molt lleugera, va emprendre el vol i es va anar allunyant d'aquell mar on havia estat vivint els darrers anys al costat de la Maria, i moltes altres companyes de viatge. El vent se l'enduia lluny d'on s'havien separat. La Maria, en canvi, es va sentir més feixuga i va enfonsar-se dins un mar cada vegada més fosc. Al cap de tres dies de la separació, la Maria es trobava a les fosques però molt més relaxada, després del frenètic viatge cap a les profunditats. La pressió era enorme, la foscor total, però no feia gaire fred. De fet, potser menys que quan era a ple sol. Aquella situació, la pressió, la foscor, li recordava una època molt llunyana però més comfortable, car llavors feia molt més fred. En certa manera era una situació nova.

Tot això havia passat molts anys enrere. Era abans d'haver vist la llum i començar a notar l'escalfor del sol, en un dia molt gris. De fet, malgrat la llum, mirant cap amunt no s’hi veia gaire més que mirant cap avall, d'on venia. Al cap d’unes hores, o potser d'uns dies; fa de mal recordar, per fi va poder veure la immensitat d'aquell mar, sota un cel totalment blau. Després varen venir mesos de calma, i cada dia una calor més intensa. Només algun petit daltabaix de tant en tant, sense gaire transcendència. Un bon dia, però, sense cap avís, va trobar-se en una situació que recordava la de l'Antònia just ara fa tres dies. Invisible i cap amunt... I quina temporada de no parar! Poques hores a dalt, amb molt fred, i altra vegada avall. Durant més d’un any, la situació s'anava repetint però cada vegada que queia, el mar era més mogut i fred, fins un dia en què, després d’una caiguda llarga i molt suau, la calma va ser absoluta. Res no es movia. Només es podia dormir. De tant en tant arribaven noves companyes que també s'adormien i que, poc a poc, li varen anar tapant la llum. Cada vegada era més fosc i feia molt fred! Varen passar anys i anys fins que, tot d'una es va començar a bellugar. Al cap de poc ja estava saltant d’un lloc a un altre. També feia menys fred però encara era força fosc, sota una ombra d’un verd intens que mai no havia vist. Això no va durar gaire, poc a poc es va anar calmant. L'ombra ja havia desapapregut i el cel es veia bé. Semblava com abans d'emprendre el vol però ara viatjava molt més de pressa fins que pocs dies més tard, va tornar a oscil·lar. Ara sí que havia tornat, i és on va conèixer l'Antònia.

L'Antònia, durant els primers dies després de la separació, no havia parat de moure's. Primer, va pujar molt amunt però, hores després, quan ja semblava que havia tornat la calma, i després de sentir una gran fredor, va començar una caiguda lliure fins una certa alçada, i tornada cap amunt, com si res. I així dia rere dia. De fet, era un anar amunt i avall, com abans d'emprendre el vol, però ara molt més violent. Molt més que els dies més moguts que havia viscut com, per exemple, aquell en què es va separar de la Maria. Ara, a més, els canvis de temperatura eren molt més forts del què mai no hauria gosat pensar. I tot això, quan semblava que no havia d'haver-hi cap daltabaix, després de tants anys de viatge tranquil, amb tanta claredat i una temperatura tan suau. Semblava aquella història que li havia explicat la Maria quan es varen conèixer, i que mai no s'havia acabat de creure. Potser algun dia tornarien a trobar-se i li ho explicaria, però diuen les cròniques que va per llarg.
  • Visites: 110