Osmosi

Quan va nàixer tenia molta innocència. Recordava els primers anys de la seua vida sense problemes. Tota la família n’era, també, d’innocent. Els companys d’escola també ho eren. Tot el que l’envoltava ho era. Vestien de negre una mica grisenc. Era necessari. La gent innocent vist de negre. A l’altra banda del poble hi havia una casa aïllada. Vestien de blanc. Un blanc que variava al groc, al rosa o al blau cel, entre d’altres. Quan passaven per davant de la casa el pares li deien que no mirés. Estava advertit que amb els de blanc no es podien barrejar.

A primeries de setembre va començar 1r d’ESO. Es va seure al costat d’alumnes innocents. Se li veia molt feliç. Tot transcorria amb total normalitat. A la classe es respirava un ambient amable. Tots vestien de negre. Fins i tot, els professors. Quan va arribar el mes de març algú va deixar un llibre al seu pupitre. El llibre era morat. Una nota indicava que l’havia de llegir. Va pensar en llegir-lo però semblava un llibre prohibit. Se’l va ficar finalment a la motxilla i a casa hi decidiria.

Quan es va fer de nit va obrir el llibre. Parlava d’història. Història del segle XX. Va decidir obrir-lo. Cada nit en llegia un parell de capítols. A mesura que el llegia tenia més necessitat de llegir, de saber què va passar. Finalment un dia se’l va acabar. En necessitava més. Només saber el que diu el llibre li semblava poca cosa. Es va presentar a la biblioteca. El lloc només el freqüentaven pocs veïns i només perquè hi havia wifi gratuïta. Es concebia la biblioteca com un espai on es podien guardar llibres. Una mena de museu. Després de sorprendre’s, el bibliotecari li va aconsellar un prestatge on hi havia més llibres d’història del segle XX. Fins i tot, li va indicar on estava l’hemeroteca perquè visités la premsa de l’època.

En un mes, havia llegit tant i havia sabut tantes coses des de diferents punts de vista que no se n’havia adonat que la seua roba era d’un grisenc molt blanquinós. Després de les vacances de primavera va tornar a classe i tots el miraven estranyats. Vestir de blanc era un símbol negatiu per a tots. La resta d’alumnat, que l’envoltava en les taules de l’aula, va començar a fer-li preguntes. Necessitaven saber per què vestia de blanc. El professor va demanar que eixís de classe i que no es relacionés amb la resta dels companys. Va acudir a una classe especial on hi havia alumnes vestits de blanc. La majoria provenien de la casa aïllada. Una mena de casa de cultura, li deien. El professor de l’aula també vestia de blanc. Les classes eren crítiques. Es podia parlar de qualsevol tema i es podia qüestionar tot. S’estimulava el pensament crític. Per primera vegada, el nostre protagonista o la nostra protagonista avaluava la seua vida fins el moment. No conèixer o no saber qüestions que no s’havia mai plantejat.

A l’hora de l’esbarjo es va escapar. Va començar a explicar coses d’amagades als companys de l’antiga classe. Els enviava fotos i captures dels llibres pel mòbil. Als pocs dies els antics companys va canviar el color de la seua roba. N’era grisenc. S’havia passat del negre al gris.

La directora, que es passejava per l’institut, es va parar davant de l’antiga classe de la nostra o el nostre protagonista. De sobte es va dirigir cap al tutor que vestia de gris i li va preguntar ¿Per què van la majoria dels alumnes van vestits de gris?

El professor no va saber què respondre. Un silenci llarg es va fer. A poc a poc, un membre de la classe va alçar tímidament el braç. La directora el va mirar atemorida i li va demanar que respongués.

- Senyora directora... és per osmosi intel·lectual... de fet qui ens ha contat tot el que ens ha fet canviar tampoc vesteix igual...

I efectivament... la classe dels blancs, la més crítica, havia canviat de color. Si un que vestia de blanc s’envoltava amb gent d’altres centres de color roig hi tornava a l’endemà rosa. Quan més sabien més variava el color i uns els passaven color als altres per compensar-los l’absència d’aquest color. Excepte els que vestien de negre... que lluïen una absència que estranyament els feia feliços.
  • Visites: 88