Cap als estels (part III: trobada)

- És l’any 2534, acabem de travessar el pont d’Einstein-Rosen generat al límit exterior del sistema solar, i ens trobem a les coordenades 19h 35m 0.00s, +21° 54′ 00.0″, al magnetar SGR 1935+215. Els objectius de la nostra missió són estudiar el canvi d’intensitat, longitud d’ona i freqüència que va sofrir a l’any 2271 la senyal FRB 200428, i reportar qualsevol indici de vida extrasolar, emmarcats en la cerca de planetes o satèl·lits potencialment habitables per a la humanitat – va dir l’ordinador de bord (OBC, per les seves sigles en anglès, a qui els tripulants coneixien amistosament com Obis).
- Confirmo, Obis – va dir Evelyn, la capitana de la nau i de la missió.
Atès que el propi pont distorsionava les senyals electromagnètiques a través d’ell i no es podia controlar remotament cap tipus de sonda, la primera missió humana que travessava un forat de cuc era també una missió tripulada, i l’avís, en aparença arbitrari, era el protocol per assegurar que el pas no hagués desorientat als tripulants.
- Quina ha estat la duració del pas pel pont, Obis? – va preguntar la capitana mentre la resta de l’equip confirmava també que es trobaven llests. Al cap i a la fi, l’únic efecte que sofrien els tripulants era la desorientació temporal sobre la durada del pas pel pont Lorentzià.
- La penetració i sortida pel pont d’Einstein-Rosen s’ha complert en un temps de la nau de 5 minuts i 33 segons – va dir Obis.

Vlad, el metge de bord, va realitzar les revisions mèdiques pertinents a tots el tripulants, no sense dificultats, ja que la visió va apropar-los cap a les escotilles de forma immediata; en especial a Jana, l’exobiòloga, considerant que davant d’ells no solament es podia divisar el magnetar (la visió del qual era per si mateixa una imatge totalment impactant), si no també una gegantesca nau, fosca, com una ombra retallada front a la freda llum del magnetar. Allà es trobava l’origen de la senyal, la primera prova de vida intel·ligent fora de la Terra.

Varen tancar el pont, ja que mantenir-ho obert hauria consumit les seves reserves energètiques en qüestió de dies, i varen iniciar d’immediat l’enregistrament i presa de dades tant del magnetar com de la nau, motivats per la incalculable excitació de l’equip.

Després de varies setmanes d’investigació i aparent inactivitat de la nau, varen decidir explorar-la més a prop. La nau, formada per un aliatge completament desconegut per l’ésser humà, tenia varies obertures en el casc, però cap suficientment gran com per a què la sonda d’exploració pogués entrar. Finalment, la curiositat va imposar-se sobre un possible perill desconegut. No havien viatjat aproximadament 30000 anys llum fins a la constel·lació de Vulpecula (més el insignificant viatge cap a l’exterior del sistema solar on varen crear el forat de cuc Lorentzià, però que els va comportar més de 6 mesos) per a quedar-se a les portes del major descobriment de la humanitat i de la seva possible salvació. La humanitat cercava indrets habitables en tot l’univers des de l’esdeveniment d’extinció massiva que va succeir als albors del tercer mil·lenni i era una de les principals causes de que estiguessin allà.

Inexorablement, la missió es dirigia cap a una activitat extravehicular (EVA, per les seves sigles en anglès) i a l’entrada de l’ésser humà en una nau extraterrestre per primera vegada en la seva història. Jana, l’exobiòloga, i Markus, el segon de bord, i varen ser els encarregats d’apropar-se amb uns dels vehicles d’exploració tripulats, de sincronitzar el seu moviment amb la nau extraterrestre, i d’introduir-se per una de les petites obertures del casc. Aquesta tenia 10 metres de fons i estava en el costat fosc de la nau (respecte al magnetar) així que precisaren de la il·luminació integrada en els seus vestits espacials. El final de l’obertura era semiesfèric i no reflectia cap entrada, cap resclosa, cap angle entre diferents panells... igual que la resta del casc de la nau. Markus i Jana havien abandonat tota esperança de poder entrar a la nau per aquella via, quan, molt lentament, la semiesfera es va obrir cap a dins, recolzant-se sobre un eixos invisibles a simple vista i descobrint l’interior de la nau aliena.

S’endinsaren pels passadissos foscos, buits, freds, sense cap indici de vida... sense adonar-se que, de mica en mica, lleugers angles es podien divisar en els extrems del corredors, que imperceptibles llums i ombres començaven a aparèixer en les parets, que aquella nau començava a despertar de la seva hivernació. Havien arribat, sense adonar-se, a un ampli vestíbul, ja àmpliament il·luminat per llums ataronjades, on descansava, impertorbable, davant una consola de comandament, el que podia ser el primer ésser d’una espècie extraterrestre, el que era, per la pròpia existència de si mateix, una mera esperança de supervivència pel futur de la humanitat.
  • Visites: 107