Neander

M'havia allunyat del clan per recol·lectar plantes per a la cerimònia en honor de la meva predecessora: l'Ania, havia mort en silenci aquella mateixa nit.
Ja havia omplert el sac amb lo necessari per al ritual, quan vaig sentir un soroll sord darrere uns matolls. Agafar l'arc que portava a l'espatlla i el vaig tensa. A poc a poc em vaig ajupìi i vaig esperar.
Llavors, alguna cosa va sacsar els matolls i dirigir la mirada amb precisió per a poder distingir de quin animal es tractava. Només vaig arribar a veure un cap adornat amb plomes. No podia veure la seva cara ni el seu cos perquè devia estar assegut. Era una persona, sens dubte, però no era del clan.
La curiositat va poder més que la prudència i em vaig acostar. Tal vegada necessitava ajuda, vaig pensar. Ania m'havia ensenyat que qualsevol persona, fora del clan o desconegut, era mereixedora del nostre saber.
—Sóc Tibbi del clan de la vall del Rif, de quin clan ets tu? —vaig cridar mentre m'acostava a poc a poc per a no provocar la seva agressivitat. Sens dubte era un mascle.
Estava a terra, recolzat sobre el cos sense vida d'un alci. Amb una mà, que em va semblar desproporcionadament gran, es taponava una ferida a la cuixa,que no deixava de sagnar. Amb l'altra agafava una destral que encara penjava clavada del cos de l'animal. De la seva boca van sortir sons inintel·ligibles. Esgotat, al veure el meu sac, va deixar anar l'arma i el seu braç va caure sense força.
—Però a qui se li ocorre caçar a aquesta bèstia tu sol, posseeix un fort esperit! —el vaig renyar.
Em va mirar sorprès, amb els seus ulls del color del mar, que amagava sota unes prominents i poblades celles, separades per un tatuatge en forma de cinta negra. Va deixar que m'acostés, no sense desconfiança. Li vaig aixecar la mà de la ferida per a veure si era molt profunda. Ell va apartar la meva mà instintivament, va gemegar i va aspirar sonorament a través del seu gran nas. El seu alè era calent i feia olor de sang.
—Cal tapar aquesta ferida perquè deixi de sagnar, entens?
Em vaig allunyar per a fer un emplastre amb herbes, tal com havia fet centenars de vegades amb l'Ania, i vaig tornar al seu costat.
Em vaig asseure davant seu. Li vaig explicar amb gestos què havia de descansar. Va ser llavors quan em vaig fixar en el seu rostre. Tenia la barbeta enfonsada. La boca era gran, però ho era més el seu ample nas. Vist de perfil es podia apreciar sota una espessa mata de cabell, un crani gran i punxegut. El front enfonsat cap endarrere ressaltava encara més els prominents ossos sota les celles.
Ell continuava mirant-me amb estranyesa, però tranquil. No emetia cap so, només respirava. Vaig pensar que era millor anar-me'n. Una vegada recuperades les forces, tal vegada es girés contra meu. En anar a aixecar-me em va agafar del braç i va clavar la mirada. De sobte, em va sorprendre la pell de la seva mà peluda que era gairebé transparent, una mica vermellosa. La del meu braç era fosca. Jo era alta i prima, ell era robust, amb àmplia esquena i llargs braços, no obstant, les seves cames eran massa curtes. Malgrat el fred no anava gairebé cobert. Va ser en deixar-me anar quan em vaig fixar en les cicatrius del rostre i el cos. No havia vist a ningú amb tantes ferides. Era fort i havia sobreviscut a moltes lluites, vaig pensar. Vaig passar a poc a poc els meus dits per una cicatriu molt gran què li travessava tota l'espatlla.
—Em sorprèn que no perdessis el braç. Qui t'ho va curar? —vaig dir sense deixar de tocar les seves ferides.
De sobte, un fort impuls va fer que m'incorporés. Vaig aixecar les pells que protegien del fred les meves cuixes i em vaig asseure, a poc a poc per a no fregar la ferida, a cavall del seu sexe. No li va agradar la idea de tenir-me al damunt, però em va deixar fer.
Ell no deixava de mirar-me com si fos un esperit. Va tocar l'arc primer i les fletxes després. Vaig comprendre que mai havia vist un artefacte similar.
—Haig d'anar-me'n.
Sabia que amb la carn de l'alci i l'aigua podria descansar i recuperar-se per a tornar amb els seus.
Quan vaig tornar amb els del meu clan no vaig dir res de la meva trobada amb aquell estrany. La cerimònia de comiat d'Ania va ser emotiva i es recordaria per sempre en les lletres de les nostres cançons.
Passades nou llunes, vaig donar a llum un preciós mascle, de pell clara i d'esperit fort al que vaig anomenar Neander.
  • Visites: 100