Suor

Els DNC_321 som un model fiable fruit de l’optimització d’errors acumulats durant anys de desenvolupament, superiors en prestacions a qualsevol dels nostres antecessors. Només introduïm un parell de correccions mecàniques: en alguns eixos i ròtules que redueixen els costos de producció i dels recanvis. L’esquelet de fibra es manté, però la carcassa exterior d’aparença orgànica està treballada a mà, eliminant-se el rebuig per vall inquietant que versions menys avançades suscitaven: les imperfeccions que el factor humà comet durant la fabricació es tradueixen en desviacions inapreciables com arrugues o asimetries, del tot irreproduïbles amb naturalitat per màquines, que doten la nostra pell d’una naturalitat primigènia amb la qual un ésser no robòtic sintonitza de manera inconscient. Operem en base al mateix objectiu: copiar el que faci la font que tinguem més a prop; el procés de fer-ho, l’aprenentatge, és el que oferim com espectacle. Però diferència de models anteriors, som completament funcionals un cop activats: optimitzem l’experiència del públic. Arrencaven en condicions de negre absolut: en termes no tècnics, patien un xoc comparable a posar-se dempeus directament després de néixer, afegint-hi que tots els sentits estan plenament actius quan unes mil·lèsimes abans no es percebia absolutament res. El procés de neteja, filtratge i organització que empraven era poc àgil: davant l’onada de dades captades pels receptors sensitius i les ordres de ser immediatament funcionals trigaven massa en actuar: això es traduïa en una espera buida i gens interessant per a l’espectador quan començava la coreografia. Els DCN ho corregim amb dos nuclis de memòria. A la part no volàtil hi emmagatzemem un seguit de coneixements a priori. Els processadors hi accedeixen primer i en carreguen variables i rutines bàsiques preprogamades que agilitzen la fase inicial: només la informació realment útil es cascadeja als algoritmes d’aprenentatge inclosos en la memòria motriu. Per simular la màxima versemblança en la representació un procés de ball real que parteix de zero, aquesta segona memòria, encarregada de la cinètica, té definides pautes d’esborrament automatitzades: en acabar-se la funció torna a l’estat de fàbrica, completament neta; literalment desaprenem els moviments apresos. El fet d’aproximar-nos a les accions de funcionament de manera racionalitzada té un segon avantatge: més capacitat de càlcul queda disponible per gestionar mòduls de software més complexes i refinats. Tenim la necessitat inherent de maximitzar encerts en base a dos paràmetres: la precisió de moviments i el retorn de públic. Aquelles combinacions de moviments que mimetitzen d’una manera més fidel els que fa l’acompanyant i que més atenció del públic reben són prioritzades per l’algoritme. En base als diferents factors d’actuació puc afirmar que els índexs del test s’han mantingut al màxim: cap error destacable. A l’inici, he localitzat l’objecte font proper a les coordenades preestablertes i aquest ha començat amb moviments classificats com fàcils. En reproduir-los he caigut i trontollat: el factor de precisió, els nivells d’interdependència entre centres de moviment i els eixos de direccionalitat estaven desajustats. El públic ha rigut. Entorn als 03:07 minuts d’espectacle, he reforçat la sincronia entre articulacions doncs aquest factor tenia una alta probabilitat de ser determinant en la qualitat dels moviments: la resposta ha incrementat en conseqüència. He corregit ritmes i pesos de coordinació i he integrat seqüencialment el moviment dels diferents centres motrius, fins llavors encara en mode clúster independent. La precisió ha assolit el 70% per primera vegada als 06:42 minuts, quan els moviments eren de complexitat mitjana. He reforçat el pes del factor musical: als set minuts trenta he extret els patrons de concordança i als 08:05 minuts la sincronia era del 77%. Un cop he completat l’acoblament de sensors musicals i actuadors, aquest indicador ha pujat al 85% i el retard en les meves reaccions era menyspreable. Amb la sincronia al 95% he pogut processar les accions de l’objecte font: aixecar: cama dreta a 120° i gir de 360° sense dificultat. Per assolir el 100% de performance he desplaçat els focus a la zona de la cara: relaxada, que he repetit amb faccions idèntiques; l’he enllaçat amb una expressió concentrada com ha fet ell. Els factors globals d’actuació s’han mantingut al 99% fins als 19:36 minuts de coreografia, quan el factor de precisió ha decaigut. He derivat potència de càlcul als sensors per eliminar possibles errors de lectura: l’escàner ha detectat un increment en la lluminositat de l’objectiu en les zones cara, coll i cabell. He copiat la incidència lumínica: sense efecte. He redirigit el fluid lubricant a la capa exterior de la coberta: sense efecte. Concretament, el nivell de còpia era al mínim: n’he compensat el dèficit sobrepotenciant accions que maximitzessin l’impacte en el públic: m’he arrencat un braç i n’he extret el líquid que faltava. Els crits del públic indicaven el 196% de retorn, recuperant i assolint altre cop els objectius d’actuació abans dels 22:00 minuts. Resultat: objectiu assolit sense problemes.
  • Visites: 89