Coral red

El pintallavis llisca pel meu llavi inferior, tenyint la meva pell d'un color que necessito per no sentir-me despullada: coral red, li diuen. El meu pitjor malson és que un dia deixin de comercialitzar aquest to exacte; per això guardo desenes de pintallavis idèntics al meu calaix del lavabo.
El timbre m’espanta i gairebé em pinto les dents. Travesso el passadís a correcuita i contesto a l’intèrfon. És ella.
―Ara baixo ―li dic. Agafo la jaqueta i acabo de pintar-me a l’ascensor. Estic nerviosa, però intento que no se’m noti. Quan arribo al portal la trobo arreglant-se el serrell mirant el seu reflex al vidre de l’entrada. Porta el cabell vermell i curt, i el seu nas, a diferència del meu, és increïblement recte; tan recte que fa mal. La gent diu que els nassos aguilencs com el meu són interessants, però jo no ho tinc tan clar. Si l’Ari i jo tenim res en comú són els nostres ulls verds i la neurociència.
Obro la porta i ens saludem. És la quarta vegada que quedem, però no tinc clar si es tracta de cites romàntiques o no. Ens vam conèixer quan ens vam xocar al carrer. Ho sé, potser no hauria de mirar el mòbil mentre camino.
El sopar no és gran cosa, però la conversa és estimulant. Em parla de la seva investigació sobre la consciència humana. És un tema que sempre m’ha apassionat, però mai he pogut trobar un grup d’investigació adient. A quin lloc del cervell es genera la consciència? Què són els records? Es podria copiar la consciència d’una persona en un cervell diferent? Divaguem sobre el tema fins que un cambrer ens diu que han de tancar el restaurant.
Mentre caminem pels humits carrers de la ciutat li confesso que m’agrada. Ella sembla espantar-se. S’acomiada i torno a casa tota sola. L'endemà em truca i em convida al seu pis. Què voldrà? Sento la clau girar al pany, neguitosa. La porta s’obre i em sorprenc quan la veig somrient. M’atreu cap a ella i em fa un petó als llavis.
―Què t’ha fet canviar d’opinió?
―No ho sé ―diu, i es mossega el llavi inferior tacat del meu pintallavis.
Em fa entrar i passem tarda i nit a la seva habitació. Al matí m’aixeco ben d’hora. No és el meu llit i em sento estranya. Vaig al lavabo i, encara que sé que no està bé, obro els calaixos i xafardejo les seves coses. El contingut del segon calaix em talla la respiració: està ple de pintallavis coral red. Els remeno per veure si en trobo algun d’un altre color, però no: tots són iguals. Per què en vol tants si no els utilitza? O, almenys, jo no l’he vista amb aquest color. Tanco el calaix i surto. L’Ari s’ha aixecat i està al menjador, teclejant al seu portàtil. Espero que no m’hagi sentit regirant les seves coses. Em mira i somriu mentre tanca l’ordinador.
―Feina? ―li pregunto.
―Sí ―contesta―. Un experiment…
Prenem cafè juntes. Els mesos passen i ens continuem veient. Estic il•lusionada, però hi ha algunes qüestions que m’inquieten. Passa les nits teclejant al seu ordinador i ha buidat el calaix de pintallavis des d’aquell dia. El més pertorbador és que quan li vaig parlar de la meva obsessió pel coral red va fingir que no sabia què era.
Un dia, mentre es banya, aprofito per obrir el seu portàtil. Sorprenentment, reconeix la meva empremta dactilar. Busco a la carpeta d’informes, obro el document més recent i, amb el cor bategant ansiosament, llegeixo:
"La clon número 10 és la versió més realista de replicació de consciència que he creat. Descartar la número 9 després que trobés les meves fotos d'abans de la cirurgia va ser una llàstima, però veient la número 10 puc dir que ha valgut la pena. El seu cos és 100% natural i continua amb la meva antiga vida des del 17 de juny. Ni tan sols la meva mare ha notat la diferència. L'únic problema és que és tan narcisista que sembla que s’ha enamorat de mi".
―Però què fas? ―crida l’Ari, des de la porta del lavabo.
―Res... ―m’excuso. Tanco el portàtil i m’aixeco.
Ella corre cap a la cuina, obre la nevera i torna amb una xeringa. Crido i m’amago darrere de la taula. S’apropa i lluitem. Passa molt ràpidament. L’empenyo i cau a terra. El cantó del moble està ple de sang i ella no es mou. Penso automàticament que hauria d’eliminar tot rastre del meu ADN d’aquesta casa, però després m’adono que no fa falta.
Li trec la xeringa de la mà i corro cap a la porta. Em giro abans de tancar i veig com un toll de sang s’estén sota el seu cap, tenyint la catifa de color coral red.
  • Visites: 77