Amb lluna nova

Finalment vam arribar a la clariana que s’obria al final de la sendera. El camí no havia estat especialment tortuós, però havent-hi lluna nova no hauríem arribat massa lluny sense els frontals. Seguint el que havíem pactat, els nois carregàvem els estris fins allà, però les noies muntaven el telescopi. Així que el Quim li va passar el trípode i la muntura a la Núria, i jo l’òptica a la Marta. Van buscar casi a les palpentes un terreny pla i sense massa vegetació i la Marta va començar a explicar-li a la Núria tot el procediment. Com que el Quim era més gran i ja ho havia fet abans, es va quedar amb mi. Nosaltres vam buscar un espai on estendre la manta. Ens hi vam esllenegar a sobre, amb les mans rere el cap fent de coixí, i ens vam quedar embadalits mirant la nit.
—Mareja una mica, ¿no? —va dir el Quim sense apartar la vista del cel.
—El què? —vaig respondre jo una mica distret.
—Mirar la nit. Prendre consciència de la immensitat de l’univers.
—I tant! —vaig respondre—. I això que no n’acabem de ser conscients…
—Què vols dir? — va dir girant el cap lleugerament per mirar-me tot i no veure’m en la foscor.
—Doncs que és encara més gran del que acostumem a creure.
Després d’una estona barrinant, vaig afegir:
—Per exemple. Pensa en la distància entre la Terra i la Lluna. Més de 380 mil quilòmetres. Una barbaritat. —Vaig fer una pausa tècnica per donar-li temps a assimilar la dada—. Ara imagina que aquesta distància és la que hi ha entre les ninetes dels teus ulls. A l’ull esquerra tens la Terra i a l’ull dret la Lluna. —I imitant la veu dels seu professor de matemàtiques de l’institut, vaig preguntar-li—: On creus que es trobaria Pròxima Centauri, que és l’estrella més propera a nosaltres deixant de banda el nostre Sol?
El Quim va fer sorolls de pensar. Al cap d’una estona va aixecar el cap lleugerament i es va mirar les botes.
—A la punta d’un peu? —va dir finalment.
Jo vaig somriure davant la ingenuïtat de la resposta, d’altra banda esperada. Amb entusiasme el vaig treure del seu error:
—A Nova York!
Ell no va reaccionar. Jo, sense pietat, encara vaig afegir més llenya al foc:
—I si volguessis anar, no ja a l’estrella més propera, sinó a la galàxia veïna d’Andròmeda, hauries de recórrer aquesta mateixa distància 600 mil vegades més!
De nou, es va quedar una bona estona callat. Era un noi llest per la seva edat, però com tot adolescent tendia al dramatisme. Quan per fi va parlar tenia un to de veu descolorit.
—Uf! Llavors nosaltres som petits com formigues... —A mitja frase s’ho va repensar—. No! Som més aviat com la floridura verda d’una mandarina, però 600 mil, o un milió, o mil milions de vegades encara més insignificants! No valem res!
Davant el seu atac de nihilisme primer em va venir el riure, però de seguida el vaig ofegar perquè em va semblar que es posava seriós.
—T’equivoques de ple —vaig replicar—. Durant 1.000 milions d’anys la Terra ha estat una roca erma donant voltes al voltant del Sol. Després, uns 1.500 milions d’anys perquè la vida fos alguna cosa més que simples bactèries, i 1.500 milions d’anys més per aconseguir sortir de l’aigua. I més tard, extincions massives, glaciacions, terratrèmols, erupcions, inundacions... Fins arribar a la nostra història. I llavors guerres, plagues, invasions, epidèmies, sequeres, revolucions, migracions... I durant tot aquest període han hagut de coincidir les persones justes i exactes per arribar fins on ets tu ara. Pensa-ho. Si cada persona té dos progenitors, i aquests uns altres dos, i cadascuna d’aquestes quatre persones en té uns altres dos, i així successivament, només en els darrers mil anys s’han hagut de produir aproximadament 500.000 milions d’interaccions sexuals que finalment han portat fins a tu. En cadascuna d’aquestes interaccions, un precís espermatozou ha hagut de guanyar una carrera contra uns 200 milions de competidors. Només que una d’aquestes persones implicades hagués mort abans d’hora, no s’hagués creuat amb la seva parella o senzillament el dia clau no hagués estat d’humor com per tenir relacions, cap de nosaltres seria ara aquí. Així que si ho penses bé, la teva vida i cadascuna de les vides sobre la Terra suposa una grandiosa, absoluta, increïble, fabulosa, inaudita, sorprenent, fantàstica, inconcebible, extraordinària, insòlita, portentosa, deliciosa, al·lucinant, gloriosa, impossible, magnífica, esplèndida i meravellosa casualitat.
Em vaig girar per mirar al Quim. Tot i la foscor, em va semblar que a la boca hi dibuixava un somriure tranquil. De sobte, la veu animada de la Núria ens va fer tornar al món:
—Nois, veniu! He trobat Artur jo sola!
  • Visites: 107