Ball de màscares

***En algun indret del segle XXI***
A trenc d'alba, l'ensordidora alarma i la seva maleïda melodia em treuen d'una nit que em deixa amb més mal de cap que no pas amb descans. Pego una manotada i la faig callar: silenci. De bocaterrosa al llit, mig endormiscat mig abaltit encara per la setmana que porto al damunt, no trigo gaire a pensar en què ha fet que el metabolisme de les benzodiazepines d'anit no hagi sortit efecte. Sembla com si el fàrmac no hagués ballat al mateix compàs que el GABA, aquest neurotransmissor que activa tot un vals de processos neurològics.

Vint minuts després, un cop les molècules d'aigua de la dutxa m'han deixondit de debò, el brunzir de la cafetera dona el senyal al cos perquè s'activi. Alhora que la cafeïna s'endinsa pel torrent circulatori, els quimioreceptors de la llengua acaben de confirmar-me que aquestes noves càpsules de cafè correspondrien, sent generosos..., al quart quartil dels «Journals» del món cafeter. No exagero... al supermercat l'oferta em semblava massa temptadora... i més encara per a la butxaca d'un científic precari. Però, creieu-me, l'insuls cafè recolat que prenia el Max Estrella a l'època de les «Llums de Bohèmia» tenia un factor d'impacte més gros que no pas aquella bestiesa que m'estava empassant!

L'epíleg de la font d’energia matinera conclou amb unes torrades untades amb mantega i melmelada de maduixa: ben carregades de lípids i carbohidrats perquè comenci el cicle de Krebs i obtenir així com més molècules d'ATP, millor. Mentre, aprofito per fer-hi una última ullada als papers de la carpeta i als «papers» científics (aquests sí que són de Q1, i no com el cafè...). El meu tarannà fa que intenti automotivar-me: els nous experiments sortiran bé, si més no, fins que arribi al laboratori i sigui testimoni, com sol ser costum en aquests mons, de la meva ingenuïtat.


***A la Venècia del segle XVII***
Ja era nit fosca quan el gondoler travessava el Pont dels Sospirs i atansava l'embarcació al moll. El fanal il·luminava les ogives gòtiques del Palau Ducal i li conferia al majestuós carbonat càlcic una tonalitat vermellosa. Un cop al palau, el marqués d'Aurum i la comtessa d'Argent s'apressaren per arribar a la sala central de la tercera planta. L'estança vessava opulència pertot arreu: el duc volia celebrar amb desmesurat luxe el banquet que oferia per inaugurar els jovials carnavals.

Dues hores més tard, la melodia del vals d'obertura començà a sonar i els nobles iniciaren el ball de màscares. Engalanades amb lluentons, les màscares venecianes es movien per tota la cambra ostentoses i festives. N'hi havia amb tota mena de dissenys que posaven de manifest la riquesa del seus portadors.

La música i, més aviat, les copes de vi..., havien acalorat la comtessa d'Argent, així que aquesta s'assegué una estona al divan que hi havia sota el finestral. Al carrer la gent festejava també el carnestoltes. Molts d'ells portaven màscares, tot i que bastant més senzilles. A la comtessa, però, li'n cridà l'atenció una: un home portava una màscara del color de la lluna amb un pic llarg i punxegut. Anys i segles enrere, els doctors havien emprat aquesta mena de màscares per atendre els malalts de pesta negra. La foscor d'aquelles màscares que ballaven tragèdies, ara esdevenia la llum de festejos. La comtessa recuperà l'alè, i amb els records d'aquelles èpoques passades, tornà a unir-se al ball de màscares venecianes del duc.


***En algun indret del segle XXI***
Tot just acabo de desdejunar-me, em calço les esportives i dono els darrers retocs a alguns brins revoltosos del cabell. El mirall del rebedor em retorna una bona imatge. Només em resta un detall per marxar: trec del calaix la mascareta amb el logotip de l'Institut Científic, me l'ajusto perquè em senti bé i amb això completo la indumentària. Ara sí, ja puc sortir i bellugar el cos cap al transport públic.

Dues voltes de clau al pany i sóc al carrer. L'avinguda és plena de gom a gom, plena de sorolls que fan dansar la gent. Tothom porta la seva màscara. Fa anys que aquella pandèmia vírica de què parlen els avis i pares es va acabar. Ara, però, les mascaretes ens serveixen per protegir-nos dels alts nivells de diòxid de carboni i altres agents contaminants a l'atmosfera.

Al capdavall, la vida no és sinó un ball de màscares... Un ball del qual tots som partícips, on belluguem el cos amb un ritme característic. Ens movem amb el compàs d'un vals engalanats amb màscares venecianes que, d'una manera o d'una altra, ens recorden temps passats. El ball de màscares, però, no entén, del temps... perquè sempre va acompanyat d'un «Da Capo».
  • Visites: 140