Defi-ciència

Per capricis del destí la Tàlia va néixer fora de lloc. Ho va fer en una família on generacions d’editors, copistes, correctors, taquígrafs, estenotipistes, caixistes, enquadernadors, mecanògrafs, traductors, literats es remuntaven fins l’infinit. Tothom tenia relació amb les lletres. Tots menjaven i vivien gràcies a les paraules. Fins i tot el cràpula de l’oncle, l’ovella negra de la família, feia rètols i un cosí llunyà, que no havia acabat els estudis, treballava de repartidor de diaris.
A ella, ja de ben petita, les grafies no feien ni fred ni calor. Va descobrir que la seva passió eren els números i les ciències. Va començar a comptar abans que a parlar. Un àbac tronat, que un veí li va donar, va ser la joguina preferida. Al parvulari, va experimentar que barrejant pintures de diferents colors, n’obtenia d’altres, era màgic! Quan la mare li llegia un conte abans d’anar a dormir, ella imaginava la trajectòria que feia la veu des de les cordes vocals, fins que li arribava a les orelles, calculava els metres cúbics de l’habitació, els milions d’àtoms que componien aquell espai o meditava si la matèria era buida. Qualsevol cosa era més interessant que l’argument de la caputxeta vermella. A no ser que llavors fes càbales i li vinguessin preguntes com: “Els personatges usen el sistema mètric decimal?”. O bé jugava a refer la narració com si fos un problema:
“Una nena, surt d’un punt A en direcció a casa l’àvia a una velocitat aproximada d’un metre per segon, ja que cull flors. Es troba a un canis lupus que li proposa una competició. Tot i que sabem que els llops són mamífers no racionals i gens interessats en les nenes, resolt aquestes dues qüestions:
1-Qui arribarà abans a casa l’anciana tenint en compte que hi ha dos corriols un de llarg i un de curt i que el cànid l’enganyarà?
2-Calcula la velocitat dels personatges segons la següent fórmula:
Velocitat=Distància/Temps = V=D/T

La Tàlia, cada any per Reis, demanava una calculadora, un microscopi, un joc d’experiments, un robot hidràulic, una pantalla interactiva i una bata blanca.
Però ses Majestats li portaven una caixa registradora, un calidoscopi, una cuineta, una nina, un guinyol, disfresses i, com no, contes.
Anava creixent i va descobrir que l’única ciència que era benvinguda a casa era la ciència-ficció. D’aquesta manera llegia la literatura carregada de futur i conceptes tècnics davant dels pares. Ells, cofois però enganyats, deien:
—Li encanta la lectura!
Però després, en la intimitat i d’amagat d’ells, gaudia dels llibres que li prestaven a l’escola de paradoxes matemàtiques, problemes de tir parabòlic, química orgànica, física quàntica o harmonia acústica.
A mida que creixia, va deixar d’acompanyar als pares al teatre, cinema, trobades poètiques, presentacions de llibres, performances etc...
—La Tàlia se’ns fa gran. —sospiraven.
Mentre ella pensava:
—Com explicar-los la veritat? Algun dia hauré de sortir de l’armari.
Però el lloc on pitjor ho passava era a la biblioteca.
Primer només es manifestava amb una lleugera picor al nas. Després els símptomes es van anar fent més evidents: un atac d’esternuts, pruïja, erupció cutània i inflor als ulls.
—Te al·lèrgia a la pols dels llibres. —deien els pares excusant aquella conducta errant.
Però cada cop anava a més, fins un dia que la llengua se li va començar a inflar i la van haver de portar a urgències amb indicis d’un xoc anafilàctic.
—La Tàlia s’ha de quedar ingressada. —van dir els metges.
Després d’uns dies d’estar a l’hospital envoltada de bates blanques, mascaretes, injeccions, sèrums fisiològics, equipament mèdic, provetes i profilaxi, va millorar. En aquell espai ella era feliç. Tot estava controlat, mesurat i administrat.
El Doctor Experiència, va reunir als pares i a la noia per prescriure el diagnòstic.
—Es tractava d’un cas molt rar. No existien antecedents però els he de donar una notícia, i coneixent-los, potser no els agradarà. Sense més dilacions, després d’infinitat de proves que li hem fet a la Tàlia, podem assegurar que té una hipersensibilitat a una cosa tan intangible com son les lletres. O sigui, té una al·lèrgia de deu sobre deu a les paraules.
Els pares es van quedar gelats. Què volia dir aquell home amb allò?
—Aquest cop ha tingut sort, però a partir d’ara, han de mantenir-la a distància de tota grafia, el que significa: literatura escrita, parlada, interpretada. Lluny d’espais com biblioteques, arxius, teatres. El dia de sant Jordi, per exemple, marxin fora o clausurin-se al CaixaForum. Cap poema, epitafi, paràbola, rodolí o embarbussament, res de cal·ligrafia. Si la volen veure sana i contenta canviïn de vida. Vagin a museus de disciplina científica, resolguin problemes matemàtics i visitin un laboratori per vacances. Per últim els dono un consell de collita pròpia. Canviïn-li el nom per Urània, musa de les ciències exactes.
—Gràcies —va sospirar alleugerida la noieta.
  • Visites: 107