El gran astre

Observo per la finestra com el meu veí descarrega la compra del monovolum. Porta una camisa pulcra i ben planxada, amb una corbata que combina amb l’americana. Em sorprèn la seva força de voluntat. Tot i tornar d’un llarg dia de feina, va a comprar i tot seguit l’escolto jugar amb els seus fills.

Aquesta descripció encaixa amb allò que podríem anomenar “pare de família modèlic”. Però no es tracta un home normal... No sé explicar-ho d’una manera que soni bé... Forma part d’un grup de persones defectuoses, amb una espècie de discapacitat. Molt desagradable tot plegat.

Fa aproximadament mig segle que van començar a néixer nadons amb aquesta “condició” i ningú no n’ha trobat encara el motiu. A la tele diuen que deu ser un tema genètic.

Són calbs, tenen malformacions a la cara, la pell fosca i molt dura, i d’altres característiques complicades que no us sabria descriure. Segurament és per aquest motiu que vulgarment se’ls anomena “paneroles”. Solen viure en guetos als extraradis de les grans ciutats. De tant en tant, n’hi ha algun que aconsegueix una feina amb contracte i pot permetre’s el luxe de llogar o comprar un pis al nucli d’alguna ciutat.

No és que m’importi que una família de paneroles s’hagi mudat just a la porta del davant. Simplement, no vull problemes. A la comunitat de veïns es comenta que tenir gent d’aquest tipus a l’edifici no dona bona imatge. Si, per exemple, ara mateix volgués vendre el pis, de ben segur que el valor se’n veuria devaluat per la presència d’aquesta família.

A més, em sembla d’una crueltat intolerable que se’ls hagi acudit tenir fills. Ja fa anys que diuen que aquests defectes s’hereten. De tota manera, entenc que un cop feta la desgràcia un es plantegi donar la millor vida possible als seus fills, i la zona on visc és la més bonica de la ciutat amb diferència.

Tot i que normalment tinc molta cura de no coincidir amb l’home panerola, alguna vegada ens hem trobat a l’ascensor. Sempre es mostra amable i intenta conversar amb mi, però jo responc amb monosíl·labs i procuro marxar ràpidament.

Ara estic a punt d’entrar a casa després de la feina. Veig el meu entregat veí baixant la compra del cotxe, va més de pressa que de costum. Sembla que té la intenció de dir-me alguna cosa, però accelero la marxa abans que ho pugui fer.

Haver de saludar-lo es converteix en el més petit dels meus problemes quan, de cop, noto que la pell i els ulls em cremen. Abans de perdre el coneixement, em sembla veure l’home panerola corrent cap a mi i sento el seu cos cobrint el meu.

Em desperto, tot em fa mal, no veig res. Noto gases fredes i humides a sobre de la pell que em bull.
─On soc? Quina hora és? ─pregunto.
─És de nit, t’hem portat a casa nostra ─em respon una veu masculina, la de l’home panerola.
─Tot em fa mal i no veig res... ─gemego.
─Estàs molt dèbil, però a l’hospital no et poden atendre. La majoria de gent ha... vull dir... que no hi queda gaire gent i no funciona cap aparell electrònic ─m’explica.
─Mira, pare, quines llums més boniques que hi ha al cel! ─escolto que diu una veu infantil. Deu ser la seva filla.
─Llums al cel? ─pregunto.
─Sí, han aparegut una espècie d’aurores boreals ─respon l’home.

Intento fer alguna pregunta més, però no em surten les paraules. L’home em parla, però estic massa cansat. Només entenc coses inconnexes. “Ho he sentit a la radio abans que tot s’espatllés”, “flux de partícules”, “vent solar”, “protons d’alta energia”, “rajos ultraviolats”. Mare meva... el meu cos si que n’està d’ultra violat ha! ha!, dec estar mig delirant, tanco els ulls.

Em desperto. No sé quantes hores hauran passat. L’home panerola segueix al meu costat.
─A tu no t’afecta el que està passant? ─pregunto.
─No. La meva família i jo ens trobem bé, de moment. Només un lleuger mal de cap.
─No t’ofenguis. però no se suposa que en aquesta història el que sobreviu és el fort? ─ric.
─No m’ofenc, amic, no sempre és el més fort el que s’adapta a un nou medi ─respon amb to compassiu.

Té raó. Sota quin criteri considerem un ésser més “fort” o “superior” que un altre? Segons la seva complexitat? Segons el seu grau de semblança amb un ideal platònic de nosaltres mateixos?
M’aixeca suaument el cap. Em dona aigua. He de ser sincer, jo mai no hauria fet el mateix per ell, ni per ningú de la seva família, ni tan sols pels seus mini paneroles.

En aquest moment m’adono que jo moriré i l’home panerola viurà.
  • Visites: 86