Vida i miracles d’un biòleg marí

Sempre havia volgut tenir una mascota, per això em vaig alegrar molt quan el metge em va dir que tenia una tènia. M’imaginava anant a tot arreu amb la meva tènia, a la que immediatament vaig anomenar Tània. Cinema, botigues de còmics, excursions, eren algunes de les moltes activitats que compartiria amb la Tània. Tanmateix, la meva alegria va ser efímera, car el metge li va indicar a ma mare un antiparasitari que ella em va obligar a prendre. Així, breu, però intensa, va ser la meva relació amb la meva amiga Tània.

Seria per aquell fet, que va marcar la meva infantesa, o pels documentals del Félix Rodríguez de la Fuente, que a poc a poc vaig anar desenvolupant una estima especial pels animals i una ànsia de coneixement que va desencadenar la meva elecció per una carrera científica. Vaig dubtar força entre biologia i veterinària. La segona la vaig descartar per la meva aversió a la sang, i a més, la meva curta, però intensa, experiència amb els cucs intestinals em va fer veure que totes les criatures, per petites que siguin, mereixen la seva atenció. Així doncs cofoi i nerviós per parts iguals vaig marcar la casella de ciències biològiques. La carrera en si no em va impressionar, esperava més contacte amb la natura, i moltes menys matemàtiques. Però després de cinc anys de durícies als colzes em vaig llicenciar. I allí estava jo, un més entre milers de biòlegs joves que busquen un futur en la seva professió. He de confessar que jo vaig tenir molta sort, car al cap de pocs mesos em va caure, com ploguda del cel, una oferta de beca doctoral. El problema era que el tema de la tesi doctoral era en biologia marina, i el mar i jo sempre havíem tingut petites desavinences. Tot i haver-me criat prop del mar, el simple fet de pensar que m’havia d’embarcar em regirava l’estómac. I fou així, a la primera campanya oceanogràfica va anar de ben poc que l’estómac evaginés i em sortís per la boca. A base de pastilles la cosa va millorar, però em donaven tanta son que m’anomenaven el zombi i de poc que més d’una vegada en lloc de llençar la xarxa de plàncton per la borda que no em llenço a mi mateix.

Sia per tossuderia o perquè els astres així ho van voler, vaig aconseguir acabar el meu doctorat. El següent pas era fer una estada postdoctoral a algun lloc. Posats a triar, vaig escollir Hawaii, per què no? Recordo perfectament la bufetada de calor i humitat que vaig sentir en posar el peu fora de l’avió. Em pensava que m’ofegaria al cap de pocs minuts, però a tot s’acostuma un. També recordo amb molt d’afecte, i estupor, el primer insecte que em va aterrar volant majestuosament a l’espatlla: una papallona?, no, una panerola gran com un elefant i amb cara de més males puces. L’omnipresent pluja, combinada amb unes temperatures polars als interiors dels edificis, era un altre dels paranys mortals d’aquelles terres. Si resisties la primera pneumònia, tenies totes les d’adaptar-te i sobreviure els dos anys d’estada. Però no tot va ser negatiu, ni de bon tros. El lloc s’ho val, els paisatges, la barreja de gent i cultures, i la tranquil·litat illenca que s’encomana al cap de pocs dies, són petits exemples del que la vida a Hawaii et pot oferir. He de confessar que vaig ser molt feliç en aquell període.

El cop més dur va ser la tornada a la realitat de la recerca en el nostre país. Publica o mora en l’intent, és la consigna a seguir. Així i tot, ningú et garanteix res de res fins que, a base d’oposicions, aconsegueixes (amb molta sort) una plaça fixa. Saps que et pots presentar a les teves primeres oposicions quan no pots sostenir amb una sola ma el pes del teu currículum imprès en paper. Abans d’això, oblida-te’n.

Jo vaig ser un dels afortunats que, a la quarta oposició, em vaig treure la plaça de científic titular. I ara aquí estic, assegut davant l’ordinador, com si em sobrés el temps, escrivint aquestes línies. Però, no hauria d’estar fent res de profit? Què tenia jo avui a aquesta hora? Ah, si!, l’experiment!

Adéu i molta sort!
  • Visites: 78