LA PREGUNTA PRIMIGÈNIA

Ja saps que vols fer quan sigues major, filla meua?

La pregunta rondava el cap de María mentre mirava el cel de mitjanit a través de la claraboia de la seua habitació. La llum de la lluna era cada vegada més tènue y les estrelles parpellejaven en el cel com les gotes de la rosada quan el sol surt de matinada.
Maria mirava el cel i pensava, pensava i imaginava sobre tot allò que els seus ulls podien observar, la lluna, les estrelles i la fosca immensitat de l'espai. Cada punt lluminós en la distància era un amalgama de potencial i incertesa igual de gran que tota la seua realitat, per cada punt de llum, diversos planetes sencers per descobrir, cada un d'ells vast i inimaginable en la seua pròpia mesura. Entre les estrelles la foscor absoluta, buida i plena a la vegada, el tot que contenia totes les coses. Milions i milions d'estrelles que formaven galàxies inabastables, cadascuna d'aquestes una milionèsima part de la infinitud de l'univers.
Mentre divagava i pensava sobre la incommensurabilitat de l'univers, Maria va alçar el braç i, en un intent infantil, va intentar pessigar amb els dits la estrella mes brillant de totes com si volgués arrancar-la del cel i guardar-se-la per a sí mateixa. Pessigava i pessigava, sense poder en cap moment agafar-la entre els seus dits i mentre mirava la llum de aquella estrella filtrar-se entre l'espai dels seus dits, la seua ment comença a mirar cap a dintre i de la immensa magnitud i amplària del espai exterior començà un viatge invers cap al centre mateix de totes les coses. L'univers, galàxies, estrelles, planetes i en cadascun d'aquestos planetes un nou univers que s'obri. La pròpia matèria, decantada durant milers de milions d'anys fins a arribar a formar la realitat que ella coneixia, des de la muntanya mes alta i el riu mes cabalós fins a la més diminuta de les espècies tot format per milions de milions d'àtoms de diferent estructura, massa i composició que s'agrupaven en un amalgama de caos i ordre, formant tots els elements de la existència. Però no acabava aquí, cada àtom estava format per partícules mes xicotetes i estes també es construïen a partir de les partícules més elementals, però mes enllà d'aquestes partícules elementals, qui sabia? Potser existiren milers d'ordres més de magnitud que Maria encara no coneixia. Era com una matrioixca interminable i cada nina requeriria mil vides per a poder ser apreciada en tota la seua magnitud.
Que hi havia més enllà? Coses que fins i tot la seua imaginació no podia començar a imaginar. Però sobre tot això, sobre tot el que el cosmos podia oferir, ella tan sols volia saber una cosa; el perquè. El perquè de totes les coses, de les mes simples fins a les mes complexes, els mecanismes invisibles que feien moure la realitat, la explicació al gran truc de màgia que era l'univers.
El cervell de María espurnejava amb tot eixe potencial i amb una mescla d'incertesa i esperança es va disposar a tancar els ulls i deixar que se l'emportés la inconsciència.

- Que què vull fer quan sigui major? Mussità Maria a l'univers abans d'adormir-se. Vull Conèixer,saber, comprendre,estudiar el mon que em rodeja, les coses mes petites i les mes grans, plantejar-me preguntes y trobar respostes, equivocar-me, aprendre i no deixar mai de sorprendrem per tot el que m'envolta. Això vull fer quan sigui gran mare, això vull fer, però com puc explicar-t'ho amb tan sols unes paraules?
  • Visites: 93