Amor i Caos

Una calorosa tarda d'estiu, com qualsevol altra, es troben un pare i el seu fill a la vora d’El Mar Mediterrani contemplant les ones i la gent.
Fill, estava confús i dolgut doncs, acaba de patir el seu primer desengany amorós, la Lucia li havia deixat sense raó aparent després de gairebé tres anys de relació. Ja cansant d'intentar entendre els motius, començava a qüestionar-se si el seu havia sigut amor d’aquells de veritat o no. A conseqüència d’una de les seves profundes reflexions va decidir preguntar-li a Pare com pot un mateix concepte fer feliç a unes persones i extremadament miserable a unes altres, i, per què la gent justifica els seus actes més impulsius a conseqüència de l'amor. En definitiva, com pot entendre què és l'amor.
Pare, un científic de la vella escola i amb més aviat poca, si no cap, habilitat social, li va respondre: l'amor, si ho analitzem des d'un marc purament conceptual, és un sentiment d'afecte, resultant i productor d'una sèrie d'actituds, emocions i experiències que són, al meu entendre, irracionals en la majoria dels casos. L’amor és una virtut que no tots tenen i que representa, en la seva forma més primitiva, la bondat i la compassió de l'ésser humà.
Ara bé, si em preguntes per la meva interpretació personal, et diré que aquesta només és la definició bonica i utòpica d'amor. Per a mi, l'amor no és més que un estat evolucionat del primitiu instint de supervivència que mantenia els éssers humans units davant les amenaces externes i que facilitava la continuació de l'espècie mitjançant la reproducció. És a dir, la seva manifestació no és més que el producte de les expressions dels nostres processos cerebrals detonats per diferents factors externs, i, atès que no podem controlar aquests factors, intentar entendre que és l'amor, és una pèrdua de temps.
A més a més, des d'una perspectiva purament científica, aquest concepte no pot ser explicat d'una manera determinista i racional, ja que no es pot predir. L'amor constitueix per tant, un sistema purament caòtic sobre el qual treballen una gran infinitat de forces externes, cadascuna de les quals interactua amb les altres d'una manera tan intensa i complexa, que la més petita variació en la magnitud d'una d'elles suposa grans diferències d'actuació humana. I això fill meu, és el que dota l'amor d'una component purament passional, provocant tendresa i odi, felicitat i tristesa, pau i guerra.
Fill, encara més desesperançat i trist va contestar a Pare: Quin sentiment tan horrible és l'amor! Som penells bressolades per aquest sentiment i ni tan sols puguem entendre-ho. Llavors, podem usar-lo per justificar els nostres actes, és a dir, podem culpar als factors externs per fer-nos sentir miserables o feliços, alliberant-nos de tota responsabilitat.
Pare, no satisfet amb la conclusió del seu fill va afegir: més enllà de definir-se com un sentiment humà, l’amor es defineix, com ja t’he dit avanç, com un sistema altament caòtic, confús i complex. Podem entendre’l parcialment mitjançant la teoria del caos. Aquesta teoria va ser postulada per Edward Lorenz el 1963 i constitueix una branca de les matemàtiques i de la física que tracta certs tipus de sistemes complexos i dinàmics no lineals, aquesta teoria al costat de la mecànica quàntica i la teoria de la relativitat, es considera la tercera gran teoria del segle XX.
Deixa’m aclarir-te, per tant, que no tot està perdut doncs, ja que un element fonamental d'aquesta teoria són els atractors. Els atractors s'utilitzen per representar l'evolució en un sistema dinàmic, i, extrapolant això a les relacions amoroses, l'atractor es pot comparar amb la nostra parella o amb un bon amic o amiga, doncs, si ets prou intel·ligent i afortunat, trobaràs un atractor que et dirigeixi en la direcció de la felicitat i la plenitud i, que t’ensenyi a gaudir de l’amor.
En conclusió, no podem explicar de manera racional la majoria de les decisions que es prenen per amor, o que diuen ser preses per amor, però, sí que hi ha una cosa que podem afirmar sobre elles, per norma general no són preses en perjudici de l'espècie humana.
Els éssers humans fingim ser racionals quan en realitat som animals, conduïts per les nostres emocions i sentiments així que, fill meu, no lluitis contra la teva naturalesa més primitiva, i, en lloc d'invertir el teu temps intentant tractar d'entendre que és l'amor i justificar les teves accions i els teus sentiments, ix al carrer i assegura't d'unir-te a l'atractor correcte.
Passarien anys, un parell de relacions amoroses, i unes quantes trencades de cor més, fins que Fill entengués, el concepte explicat per Pare, i també que els éssers humans som l’únic animal que ensopega dues vegades (si només) amb la mateixa pedra, i si no la mateixa, una altra molt pareguda.

Fi
  • Visites: 98