Mare

La senyora havia sortit a passejar pel veïnat. Com sempre, anava vestida amb el seu vestit blau de brodats blancs, i la seva brusa beix. Se la notava cansada. Quan va veure al seu veí fent ioga, de seguida el va saludar i es va acostar a ell per a la seva catarsi matutina.
—És la veu cansada, donya —va dir el veí amb poc interès en entaular conversa.
—És que els fills de vegades poden ser tan desagraïts —va començar la senyora mentre passejava la seua ventruda figura voltant. És que mai es quedava quieta, no podia. Simplement deixaria de ser ella mateixa si es detingués.
El seu veí la mirava impàvid, distret, però amb la vista fixa en els seus ulls, com volent indicar-li que l'estava escoltant amb atenció. Ell estava més interessat en tocar-se els seus propis peus i no perdre l'equilibri.
—Ja li dic, són tremends. Una que posa tot l'esforç en donar-los tot el que necessiten, i ells no agraeixen ni ajuden. Tinc el jardí fet un desastre, les plantes maltractades, deixalles per tot arreu, és un caos!
De cop, el seu veí es va adonar que sí que estava prestant atenció. Ell no tenia fills, ni volia tenir-los, però alguna cosa en el relat d'aquella mare desesperada el va commoure i va començar a sentir certa empatia per ella. Sense dir una paraula, va deixar que ella procedís amb el seu alleujament.
—Però jo els estimo igual eh! No em va a mal interpretar. Encara que em treguin de polleguera. Bé, si només fos això. Fins em fan emmalaltir! Ara li han pres el gust a les joguines, i les noves joguines, aquests electrònics, quina li explico! Duran un any i ja volen un de nou.
El veí en això sí que estava familiaritzat. Vivint a la banda, havia vist dotzenes de vegades les joguines dels petits en el seu pati. Ell no els reconeixia, no comprenia d'aquells dispositius ni quin era el seu propòsit. Eren joguines de les noves generacions; en la seva infantesa, ell només havia jugat amb la vella roda i un pal.
La mare va prosseguir: —No només són caríssims, sinó que a més com embruten! Tinc la casa plena de joguines escampades per tot arreu, i la majoria d'ells ja ni els fan servir. A més, estan tan obsessionats amb aquests efímers joguines que no li presten atenció a les mascotes, que tenim diverses ...
El seu interlocutor va pujar les celles en silenci, afligit pel destí dels pobres animals.
—Bé, he de dir que alguns dels petits sí que m'ajuden. Són pocs, però n'hi ha. El que passa és que a la majoria no els interessa. Estan més preocupats per veure on se n'aniran després que en adonar-se tot l'amor maternal que tenen ara. I després què? Se'n van, et deixen enrere, amb la casa plena de joguines, plena d'escombraries, i ells molt tranquils deixant la llar. Ja li dic, poden ser molt desagraïts. Quan la cosa es posa una mica calent, ja comencen a buscar on pirar-se.
El veí assentia en silenci, fent la seva salutació al sol.
—Li deia, últimament fins i tot em fan emmalaltir. Els altres dies vaig aixecar uns graus de temperatura, i vostè creu que per això van deixar de comportar-se així de malcriats? ¿Van deixar de comprar joguines i deixar-los escampats per tot el sòl? ¿Van deixar de barallar-se entre ells per nimietats? No senyor, la seva actitud no va canviar. Li dic una cosa, de vegades fins a no veig les hores que se'n vagin de casa i em deixin tranquil·la. Però clar, tinc por que per quan se'n vagin, el jardí quedi destrossat, les plantes s'assequin, i les mascotes es morin d'angoixa ...
—L'entenc, senyora. Mai m'ha passat, però l'entenc. Com diu vostè, per més que hagi fet tot per ells, perquè es desenvolupin i nodreixin el millor possible, de vegades els fills trien el seu propi camí, lluny de què un els va marcar. A vegades tan diferent és el seu destí, que fins atempta contra la pròpia salut dels pares. I potser el destí dels seus fills sigui aquest: abandonar-la en un racó fred i deixar que el seu jardí s'assequi. Enfebrat i esgotada. Però tingui alguna cosa ben clar, senyora, que els seus fills -tots els seus fills- sempre sabran que mare, hi ha una sola.
Ella va seguir la seva lent i incessant caminar, absorbint el missatge del seu veí. Un raig d'esperança il·luminar el seu atrotinat rostre, i de cop el seu vestit blau va brillar a la llum del sol a què donava voltes. Va somriure tímidament en imaginar com els seus fills, si capritxós evolucionar, tornaven tot l'amor que els havia donat i començaven així, a cuidar el seu jardí i les seves mascotes.

  • Visites: 131