un futur somiat

UN FUTUR SOMIAT

Qui anava a dir-me que arribaria al lloc on he arribat? A tantes persones que pensaren que mai arribaria lluny en la vida, ara els dic: mireu, mireu on estic i on us trobeu vosaltres!
Us preguntareu qui sóc, ara us contaré la meua història.
Sóc una xica d’un país molt llunyà -la meua procedència tampoc importa molt-, la cosa és que, per ser estrangera, no em consideraven digna d’avançar en el món científic i per ser dona tampoc. Però, com que sóc com ma mare, em proposí ser important, rellevant i buscava això que em faria destacar.
Un dia un amic meu i jo, obsedits amb aquella pel·lícula del viatge al futur, somiàrem aconseguir-ho. Clar, pensareu “esteu bojos”, i no sou els únics perquè intentàrem que més gent ens ajudarà però, clar, nosaltres érem els bojos. De tota manera continuàrem en la lluita per trobar com anar al futur. Férem experiments, proves i fórmules fallides, moltes vegades donant-nos per vençuts, però l’endemà ja estàvem preparats per a continuar.
Entre aquest amic i jo, com és normal en compartir tant de temps, sorgiren els sentiments, aleshores ens convertírem en la parella boja que volia viatjar al futur. Anys després n’aconseguírem la fórmula, ara sols faltava que un de nosaltres ho intentara perquè, com he dit, ningú volia ajudar-nos, i ens feia molta por separar-nos i arriscar-nos que un no tornara. Ell decidí anar, ho preparà tot i vam contar-li a un amic que teníem al periòdic el que anàvem a fer. Ell va decidir publicar-ho dient fins i tot on seria l’experiment. Com us podreu imaginar tinguérem moltes crítiques aquella setmana i la gent ens deia: “Com podeu fer això, esteu bojos, hauria de tirar-vos la policia” i jo no feia més que plorar. Mon pare, un advocat reconegut, ens aconseguí un permís per al que anàvem a fer -avantatges de ser filla única.
Arribà el dia en què veuríem si tants esforços, tants anys havien sigut una pèrdua de temps o tot un descobriment científic a nivell mundial. El lloc on s’anava a fer era lluny de la ciutat per las maquinària i l’energia que s’hi necessitava. En arribar estava la policia, molta gent, càmeres de televisió, tot el món, no podíem creure’ns-ho. Tot era a punt i el meu noi s’anava. Crec que fou la primera vegada que viu als seus ulls por d’anar-se’n i deixar-me. Abans d’entrar a la màquina s’acomiadà de tots i les càmeres demanaren que diguera unes paraules abans d’anar-se’n. I jo, ell ja no sabia què dir-me, tampoc n’hi havia molt a dir, em besà i no vaig poder aguantar-me, torní a plorar. Entrà a la màquina i…, quan ja estava tot preparat, li doní al botó. Tot era fum i no es veia res. Estàvem expectants a veure què passava, el fum s’anava aclarint fins a desaparèixer. Sols estava la màquina, ell no estava. La gent començà a cridar, no podien creure-s’ho, allò era la notícia del segle, però jo, l’única cosa que volia, era que tornara. Em feien moltes preguntes, perquè era sabut que la idea i l’esforç posat era meu, però cap pregunta tenia resposta en aquell moment. Imagineu-vos la situació, una xica que s’havia tret una carrera universitària, que tenia un amic i noi perfecte des dels 18 anys, que als 25 té la vida feta, un treball meravellós i que ho canvia tot per un somni. Sols necessitava estar sola i trobar la manera de fer-lo tornar, si no, quin sentit tindria açò? A les dues setmanes vaig eixir i parlí amb la televisió, el president dels Estats Units va demanar que hi viatjara i m’hi instal·lara i que el govern s’encarregaria de tot, així que hi vaig viatjar amb mon pare. M’ajudaren molts científics i, als mesos, trobàrem la forma de comunicar-nos amb ell i que ens ajudara a fer-lo tornar. Mai no ens digué què succeïa en el futur, es negava a contar-ho fins a tornar. Al cap d’un any ja sabíem com fer que tornara, jo havia fet que se n’anara i ara faria que tornara. Tot estava a punt, altra vegada aquell fum interminable. El fum desaparegué i allí era, en aquella màquina. Ho havíem aconseguit, tants d’anys, tants plors, tanta suor... quina satisfacció. No podia deixar d’abraçar-me i aleshores comprenguí aquelles dones que han de veure marxar els marits lluny sense saber quan tornaran. Vaig recordar les paraules de ma mare, que em deia: “Quan un home es guanye realment el teu cor, en seràs conscient, ja que no importarà ni el temps ni la distància.”
Aleshores va canviar tota la nostra vida, passàrem a ser rellevants per l’esforç i l’esperança. Mai no us deixeu apagar per ningú, si teniu un objectiu, perseguiu-lo, perquè si el voleu, l’aconseguireu.