Promesa d'heli i hidrogen.

– I per què es fa de dia i de nit, papà?

– Perquè la Terra gira al voltant del sol, Cecilieta.

– I per què volen tan alt els ocells, papà?

– Perquè baten molt fort les seves ales, i aprofiten l'aire per poder arribar fins al cel, afecte.

– I ells toquen els estels, papà?

– No! Els estels estan molt lluny!

– Doncs jo les veig molt petitones. – la nena fixa la seva mirada en un punt perdut del carrer i mostra un rostre segur i orgullós, creient que el seu pare, amb aquella resposta, estava equivocat. – Però, papà, de què estan fets els estels?

– Cecilia…- el pare es acuclilla davant de la petita i li acaricia les galtes amb un ampli somriure.- Crec que fas massa preguntes. Ningú sap de què estan fets els estels. No podem anar fins a elles per esbrinar-ho!

* *

D'aquella història feia ja uns vint anys, però la recordava diàriament amb nostàlgia i malenconia. Acompanyant a aquesta escena sempre li acudia el moment en el qual es va acomiadar del seu pare: “Et prometo que esbrinaré de què estan fets els estels, papà”. Ell, un home enclenque i rialler, la va abraçar. “No tinc el menor dubte”, li va contestar. En el fons pensava que aquella tasca era un impossible, però diversos anys després Cecilia Helena Payne va demostrar la seva vàlua i el seu talent com a astrònoma trobant la fórmula que la convertiria en una famosa física.

Corria l'any 1923 quan la jove Cecilia, de tan sol 22 anys, va decidir mudar-se d'Anglaterra als Estats Units per aconseguir el títol superior en ciència, alguna cosa impensable a Londres.
Sabia que les calculadores d'Harvard, al comandament d'Edward Charles Pikerin, el director de l'observatori d'aquella universitat, portaven anys realitzant la mateixa labor. No obstant això aquell grup d'astrònomes la va rebre amb una amabilitat deliciosa.

Annie Jump Cannon, la dona que estava al càrrec del grup, va establir una relació molt estreta amb Cecilia i no va tenir cap objecció a compartir amb la nouvinguda els seus propis descobriments. Portaven diversos anys estudiant i classificant estels.
– La llum travessa el prisma col·locat en el telescopi. En fer-ho es divideix en una banda mostrant els colors que la componen. Llavors podem veure els colors vermells en un extrem i els violetes en un altre. –va començar a explicar Annie.

– Això és l'espectre de l'estel.

– Però aquest espectre mostra la presència de línies fines i fosques. En comparar-les amb altres línies proporcionades per substàncies brillants en el laboratori, podem deduir de quins elements químics es tracta. A més cada element té el seu propi espectre, únic i característic.

– I quins elements són els que contenen els estels?- va preguntar Cecilia frunzint lleument el ceny.

– El curiós és que els elements tan familiars que veiem a la Terra són els que componen els astres, Cecilia.

Aquell mètode li resultava increïble. Poder analitzar de què estaven fetes els estels més remots de l'univers constituïa un gran avanç. Les calculadores d'Harvard van classificar milers d'estels amb aquest mètode, i van deduir que entre 40 i 45 elements presents en els astres eren elements pesats molt habituals a la Terra.

– Amb aquest descobriment hem deduït que si escalféssim la superfície de la Terra fins a fer-la incandescent el seu espectre seria molt similar al del Sol.

Cecilia es va quedar perplexa. Aquelles deduccions no podien ser certes. Alguna cosa no encaixava, i es va disposar a esbrinar el què. Va decidir calcular l'aspecte que havien de tenir els espectres dels astres al llarg d'un alt rang de temperatures. El resultat encaixava amb el sistema de classificació clàssic de Annie.

– Annie! Crec que tinc la clau per entendre tots els teus anys de treball. – va pronunciar aquestes paraules mentre entrava entusiasmada en el despatx de Cannon.- L'espectre de cada estel significa exactament el calent que està! La teva classificació és en realitat una escala de temperatura… De les més fredes a les més calentes.

– Has comprovat els teus càlculs?- a Annie li van caure sobre la taula tots els documents sobre els quals estava treballant. – Estàs segura?

– Sí, i ja li he enviat la meva tesi al professor Rassel. – Payne va mirar amb els ulls brillants a través de la finestra, encara que sense veure absolutament gens – Els estels estan formats principalment d'heli i hidrogen. No és increïble?

Cecilia va esperar diverses setmanes abans que li arribés el veredicte del professor Rassel, el degà dels astrònoms nord-americans. Quan va veure el sobre de color os al costat de la resta de la seva correspondència li van tremolar les mans. “Assec veritable llàstima. Els seus càlculs són erronis. És impossible que els estels es componguin d'un milió de vegades més d'hidrogen i heli que d'elements pesats”. Tot es va balancejar. El seu esforç i el seu entusiasme es van esvair en qüestió de segons. Com podia ser la seva teoria errònia? Havia comprovat els seus càlculs una vegada i una altra. Estava segura de totes i cadascuna de les paraules que constituïen la seva tesi. Però si el degà, la màxima autoritat en el seu camp, havia llançat la seva negativa, gens podia fer. Com anava a estar ell equivocat?

Cecilia Payne va cedir a l'autoritat i va permetre que les seves valuoses idees quedessin silenciades. Pero per sort passats quatre anys, el professor Rassel va contactar amb Cecilia per informar-li que la seva teoria era certa. Que els estels estan composts d'hidrogen i heli. Que es tractava d'un descobriment que canviaria les bases de l'astrofísica del moment.
Quan setmanes després va tornar a Londres a visitar a la seva família, no ho va fer sola. A l'hora del te, amb molt afecte va treure de la seva bossa un llibre: “Atmosferes estel·lars, una contribució a l'estudi d'observació de les altes temperatures en les capes inversores d'estels”.

– Què és això? – va preguntar el seu pare mentre s'incorporava atent en la cadira.

– D'hidrogen i heli, papà.

– Com?

– Els estels. Els estels estan fets d'hidrogen