UN UNIVERS A LA MIDA DE GEGANTS

Fa anys que els físics van al darrer a d’una teoria que ajunti totes les lleis físiques, des de les que regeixen el món microscòpic fins a les que ho fan al macroscòpic. Maxwell va aconseguí ajuntar el camp magnètic i l’elèctric, però ni Einstein, després de les seves teories relativistes va poder fer encaixar les peces d’aquest gegant i microscòpic trencaclosques.
El fet que molt pocs saben, és que certament és som fruit d’un cúmul de casualitats, unes casualitats d’un petit despistat. Imaginem-nos que un “monstret” -no un alienígena verd amb molts ulls sinó algun ésser molt més estrambòtic i diferent a nosaltres- va fer una maqueta del seu món inventat i, com tots hem fet de petits va jugar amb inventar-se una història, amb uns personatges... Amb pas del temps, de la mateixa manera que el petit monstre ha anat creixent, han evolucionat els personatges, han deixat de ser tant primitius i han desenvolupat moltes altres habilitats per poder viure en el joc d’aquest petit alien.
Però ara toca contestar les preguntes del milió: ¿Com es va crear l’univers? ¿I d’on carai hem sortit els humans si només som una joguina d’un nen petit?
La primera pregunta és de resposta relativament fàcil: una petit ésser desconegut ha creat un planetes i un sistema que es va expandint poc a poc amb les modificacions que el petitó va fent a la seva maqueta, així que efectivament, el nostre univers està en expansió. Però encara ens falta un element molt important, les radiacions de fons de microones. Aquestes són simplement les ones del sons que fan aquest éssers, que al ser tan grans, o més aviat nosaltres al ser tant petits interpretem com unes ones que tenen una longitud tant gran que és quasi bé indesxifrable per nosaltres.
La segona ja té una resposta més llarga. Com molts dels estudiosos del tema han descrit venim d’una sopa primitiva, és a dir, un poti-poti d’això que coneixem com substàncies inorgàniques, que van estar sotmeses a altes i constants descàrregues elèctriques, fruit del lloc on l’alienígena –despistat- va deixar la seva joguina. Ja que no de tant petit la va deixar en un racó de casa seva i casualment per allà passaven altes quantitats d’energia elèctrica i al cap de pocs anys van aparèixer, aproximadament fa uns 2 milions d’anys, el que nosaltres anomenem gènere homo. Quan anys més tard el petitó ja una mica crescut va redescobrir la maqueta en aquell recòndit racó de casa seva i va veure tota aquella activitat en un dels petits planetes que havia creat va voler observar aquelles criatures que havien aparegut. Va quedar meravellat de tot el que havien construït, el llenguatge que havien desenvolupat i les preguntes que es feien. Així que va decidir donar petites pistes a aquells petits éssers, que els poguessin ajudar a saber d’on venien.
Per això és que, quan una mare ens diu que recollim l’habitació, ho fa amb tot coneixement de causa, ja que elles saben que podrien donar-se les condicions adients per crear un nou univers i uns nous homenets que vulguin saber d’on venen.