Esbiaixant vides

ESBIAIXANT VIDES


És de veres que la natura posa impediments a l’amor.
Jo vaig nàixer en una fàbrica gran, una d’aquestes amb milers d’apartats, on tot és blanc. Vaig passar allí tota la meua infància, entre màquines i soroll. A ella, mai no li ha agradat la meua casa, fins i tot ara que m’he traslladat a l’ala sud, al costat de la finestra que du al jardí.
Encara que us he de contar un secret, tot açò és per a estar més a prop d’ella.
Tots els dies ve el meu pare a arreplegar-me i em du a les sales d’espectacle, allí realitze tots els moviments que m’han ensenyat, i després m’aplaudeixen. Estic content perquè al meu pare el faig molt feliç.
Però, per molt que m’agrade el meu treball, el meu cap sempre roman en companyia d’ella.
Encara no us he parlat d’ella, vaja, sóc un poc despistat, és el que té, a voltes se’m creuen els cables.
Ella és delicada, alta i esvelta, sempre vestida de blanc, li agrada molt posar-se al costat de la meua finestra a gaudir del sol i del vent. Es pot dir que ella és única, no és com totes les altres, com per exemple aquelles escandaloses que romanen al fons del jardí.
Aqueixes s’agiten al vent, vestides de colors coents, roig, rosa, groc… Sí, he de reconèixer que són molt agraciades elles, però no et recomane que t’acostes a elles, que són tan roïnes que si se t’arrimen et punxen.
Al principi a penes m’atrevia ni tan sols a mirar-la, em pareixia tan bonica, amb la seua falda blanca, tan fràgil i tan forta al mateix temps. I jo sóc tan gran, tan robust i bast…. Coses que té l’amor, què li farem?
Però aleshores el meu amo va decidir traslladar-se a l’ala sud, i allí vaig veure la meua oportunitat, perquè justetament em va tocar al costat de la seua finestra. Tots els dies tornava fatigat de la meua actuació, amb les extremitats calentes de tant d’esforç, i tan sols de mirar-la el meu cos s’asserenava.
Un dia em vaig armar de valor i em vaig arrimar a la finestra, que romania oberta, vaig alçar la mà i, a poc a poc, vaig fregar el seu cos. Immediatament tot el seu cos començà a agitar-se, i inclús juraria que la vaig veure somriure.
Tots els dies, després de la meua actuació, anava amb ella i li contava com havia anat tot el meu dia, ella mai no em responia, supose que era un poc vergonyosa, encara que també pot ser culpa meua, tinc una veu un poc xerricant.
Però ara mai no podré saber si em responia o no. Van arribar al laboratori notícies que anaven a obrir un nou apartat al costat del meu laboratori, em vaig posar molt content en saber-ho, era la meua oportunitat de fer nous amics.
Aquell dia vaig romandre fins a la matinada contant-li tot allò que anaven a fer molt emocionat. Ella callava i m’escoltava, com sempre. Aquell dia la vaig acariciar un poc, i ella es va deixar.
Recorde perfectament aquell dia, ara pense i tal volta hauria d’haver-li dit tot el que l’estimava.
Al dia següent vaig tornar de fer els moviments molt cansat, ja que m’havien dit que prompte entraria en servei, malgrat que encara no m’han dit de què treballaré, però bé, qui sap? Entrí a l’habitació i vaig veure un dels homes que vestien de verd passar per davant de la meua habitació, i parar-se al costat de la finestra.
Recorde la seua silueta, retallant-se suaument al sol, la seua blanca falda agitant-se al vent, un colp de vent i es va girar, mirant cap a on estava jo. I va caure.
Em vaig arrimar el més ràpid que vaig poder a la finestra, i vaig veure com l’home s’allunyava, portant unes tisores en les mans. I allí a terra estava ella, amb la falda destrossada, i horriblement mutilada.
I vaig perdre la noció del temps.
Han passat hores, dies, setmanes, potser mesos, i el meu cor encara recorda la seua figura, el seu balanceig quan ballava al vent.
Ara ja estic en servei, els humans parlen d’una màquina terrible, un màquina que mata… Jo.
Tots els dies em veig forçat a acabar amb les vides de la gent, veig com el meu cos lleva vides, i suplique per parar, el meu cor crida, però la meua programació mata.
I ara, enmig de la guerra em pregunte qui és l’enemic, si la màquina, o l’home.