L'homeòstasi de la meva vida

L’homeòstasi, aquest sistema tan complex i perfecte per mantenir l’equilibri amb el nostre entorn és meravellós. Nosaltres experimentem homeòstasi, les cèl·lules ho fan, inclús el propi univers experimenta aquest fet amb sí mateix. Si capturem cadascuna dels infinits moments que composen la nostra vida, cadascun d’ells es troba en harmonia amb sí mateix, però distenta dels altres.

Jo no tinc identitat, cada dia sóc un ésser diferent. Sofreixo d’una condició comunament coneguda anomenada Alzhéimer. Em desvetllo pels matins sense recordar el què havia fet el dia anterior i cada dia sento com el meu sistema motor es degenera poc a poc fins que arribi a morir. No obstant, us he de ser clars, al principi fou extremadament dur, no recordar als teus fills, nets, a la teva pròpia dona, però el més dur era veure’t al mirall i veure una figura, un estrany qui pareix ésser com jo. Al començament vaig fer rètols i enganxines per tal de recordar on estaven els objectes o fins i tot quins eren els meus hàbits. També em gravava diàriament per tal de fer petits resums sobre com havia anat el dia. És dur, ho he d’afirmar, el record és l’ànima del nostre esperit i no recordar res del què ha succeït en dues hores sovint et deixa en la misèria. Però s’ha d’aprendre a tirar endavant, ara mateix estic en un punt en el què he d’agrair l’Alzheimer aquestes vides extra que em dona tres-cents seixanta cinc dies a l’any durant el què em queda de vida. Cada dia és únic, he deixat enrere els rètols i els hàbits i he decidit viure el dia com si fos l’últim que estic en aquest planeta, perquè teòricament així és. Diàriament sóc un nou estrany que es mira al mirall però ja no veig pena ni tristesa en aquest rostre, veig alegria i felicitat. He destruït totes les cintes visuals excepte una, la més important de la meva vida i l’única per la qual odio aquesta condició, la que em diu qui sóc i qui és la meva família: el meu fill Adam, les meves netes Cristina i Lisa,.... Jo havia perdut l’homeòstasi de la meva vida i ara mateix l’he recuperat i l’estic exprimint al màxim; estic amb simbiosi amb l’Alzhéimer i no me n’apenedeixo d’haver escollit aquest camí. Per què combatre vers una enfermetat que no puc guanyar de cap de les maneres? Jo no he escollit tenir-la, però l’atzar és així i he après a viure d’aquesta manera, la meva manera.

No dic que no s’hagi de lluitar, jo vaig fer l’impossible per combatre-ho, però quan els meteges em diagnosticaren que em quedava un any aproximadament de vida i que el dany era irreversible vaig comprendre que l’única opció de fer-li front a l’Alzhéimer era unir-me a ell i tractar de lidiar amb els efectes.

Segurament demà no recordaré res d’aquest escrit, però per acabar aquest magnífic dia m’agradaria dir a tots els malalts que no us enfonseu, que seguiu endavant; una malaltia no és més que una segona oportunitat de viure al màxim d’una manera diferent. Tracteu de buscar la vostra homeòstasi en tot moment, viviu la vida fins al final.


‘M’agradaria dedicar aquest text a en Pablo Ràez, un jove lluitador amb leucèmia que va viure la vida fins a l’últim alè i que va promoure un missatge molt important, el d’esforç i superació’