Genètica entre espècies

Per què no podem regenerar les nostres pròpies extremitats? És a dir, perquè no podem ser com un cérvol que pot regenerar les seves banyes una vegada que aquests s'han caigut, o les estrelles de mar amb els seus braços, o un llangardaix amb la seva cua... I així amb molts animals. Però nosaltres segur que no ho podem fer? Per saber per què tinc tant interès per la regeneració de les extremitats humanes, primer m'heu de conèixer.

El meu nom és, Mariona i quan tenia 9 anys vaig tenir un accident de cotxe. Anàvem a casa de la meva àvia; el meu pare conduïa, la meva mare anava al seu costat i jo al seu darrere. Un camió es va desviar i va tombar a sobre del nostre cotxe. Per desgràcia, el meu pare va morir a l'instant. La meva mare va estar un any en coma inductiu fins que va morir sense despertar-se i jo vaig sobreviure però em vaig quedar sense cames des del genoll fins als peus. Des d'aquell moment l'única cosa que somio és poder tornar a caminar. Vaig tenir molt clar que volia trobar una solució, per això vaig estudiar a la UB (Universitat de Barcelona) genètica i ara em dedico a fer experiments entre espècies.

El meu equip d'investigació i jo estem molt a prop de trobar la solució. Fa 13 anys que investiguem la genètica entre espècies. Aquest experiment es tracta d'implantar el gen causant de la regeneració a unes rates de laboratori que només tenen 3 potes. La clau del talent regeneratiu és la capacitat que posseeix un animal per retenir les seves cèl·lules mares embrionàries durant tota la seva vida. Això implica que, en cada procés de curació, es produeix no solament una cicatriu i una crosta, sinó també una part nova sencera, com la que sorgiria d'un embrió. Fins ara hem agafat gens de llangardaixos i estrelles de mar. Però és molt més complicat del què sembla. El que hem de fer primer de tot és escollir un animal que pugui regenerar-se; després hem de trobar en la seva seqüència de DNA, el gen que fa que això sigui possible i, per últim, hem d'implantar-lo en el mateix lloc però en una rata sense pota. Els resultats que hem obtingut fins ara han estat que totes les rates morien. Però hem trobat un animal meravellós; aquest és l'animal que estàvem buscant. És l'axolot mexicà que no només pot fer còpies del seu cos com una impressora, sinó que és capaç de regenerar una extremitat perduda, com la cua, i les parts del seu cervell o el cor i la mandíbula inferior. El problema és que no tenim temps per poder fer les proves en rates; millor dit, jo sóc la que no tinc temps. Ja tinc una edat i no vull morir sense abans haver caminat. Ja hem trobat on es troba el gen de l'axolot, només l’he de preparar per poder ficar-ho al meu codi genètic.

Finalment, la investigadora ho va fer. Quan tots havien marxat ella va inserir el gen de l'axolot al seu codi genètic. Però l'endemà, quan van tornar els altres investigadors, la van trobar morta, millor dit, l'havien assassinat. La investigadora estava al mig del passadís estirada a terra. És sorprenent perquè el seu experiment havia funcionat, tenia cames, no eren com les d'un humà sinó que tenien la pell rugosa i d'un color groguenc, però li permetien caminar. Es pensa que va ser alguns dels investigadors qui la va assassinar, però l'assassí no va deixar cap pista, a més a més, es va emportar tots els documents on estaven tots els experiments que havien fet durant tres anys. Mai es va trobar el culpable i tampoc s'ha trobat ningú que vulgui continuant estudiant la regeneració humana, potser per la por de ser assassinat o perquè ningú té tant d'interès com tenia la Mariona.