Missatge amagat

Era un dilluns qualsevol, o això es el que la Tània es pensava… Tot va començar com sempre, una bona dutxa a les sis del dematí, un bol ple de cereals amb llet i una bona poma, es va vestir amb uns texans de color caqui i un jersei de llana negre i els seus botins negres, va preparar-se la motxilla i va esperar a que la Júlia li envies un missatge que digues que ja estava. La Júlia es una xiqueta rossa i baixeta i molt trempada. Al rebre el missatge es va col·locar la motxilla a l’esquena i va baixar de pressa i corrents les escales del seu bloc de pisos. A la parada del bus l’esperava la Júlia, es van saludar i van pujar al bus, mentre parlaven de tafaneries que havien passat durant el cap de setmana, però el que elles no sabien es que hi havia unes orelles més escoltant tot i que el bus estigues buit i el conductor estigués a dotze metres d’elles.
Van baixar del bus i van continuar la seva ruta. La Tània va escoltar una piulada del mòbil, el va mirar per veure qui era i es va quedar sorpresa. Era d’un numero desconegut i deia una cosa com:<>. Era veritat, no es respirava el mateix aire, tot s’havia com aturat, però ben bé no s’havia aturat tot del tot, el que passava que tot passava a una velocitat extremadament lenta. Van sentir una altra piulada, <>.
A les 9 hi érem, el que passa que no hi havia ningú, però així com per art de màgia hi va aparèixer una carta. Allà a dins hi havia un missatge molt rar, hi deia: <>. Vam estar pensant-t’hi durant una bona estona fins que vam pensar que a la millor hi havia un doble sentit, vam col·locar els símbols de cada element de la taula periòdica que en aquell moment estàvem treballant a física i química i deia alguna cosa com <>. Ens vam mirar estranyades, canviar el món nosaltres? No enteníem res, de sobte el missatge va canviar i deia que miréssim a una boca d’un lleó. Vam buscar i buscar fins que al tocar una boca ens vam teletransportar. Era un mon brut i ple de fum de cotxes, allò no molava gens. La gent anava amb mascares per a poder respirar aquell aire contaminat; no brillava el sol, feia fred, vam sentir que només quedava un 25% de la capa d’ozó. Tot era a causa del transit i el fum dels cotxes i de lo deixats que érem tots plegats. Això si en un futur havia de passar seria un complet desastre. Així que vam decidir canviar-ho, vam anar a una cimera ecològica, vam presentar un instrument que abans s’usava molt però amb el cap dels anys va desapareixen i nosaltres el volíem tornar a redescobrir; era la bicicleta. Vam explicar que volíem treure els cotxes i que només circulessin bicicletes i posar papereres de reciclatge a cada cantonada per tal de no tirar les deixalles al terra.
I així ho van fer, van canviar tots els cotxes per bicicletes i van posar papereres a cada cantonada, tot en qüestió d’hores va canviar, vam veure que la capa d’ozó tornava a ser la que era abans lentament i les deixalles del terra desapareixien. Vam rebre un altre missatge dient: <>. Vam tornar al dilluns aquell que havia començat al un començament estrany però tot va continuar normal, no més missatges amagats, no més aturades de temps i no més elements químics.