LA POR DEL DESCONEIXEMENT

Molts de vosaltres segur que mai no us heu qüestionat l’existència d’un món a l’interior de cada organisme que forma part del planeta Terra, i això us fa una mica ximples ja que la vostra vida i la de tots els éssers vius està controlada i regulada per nosaltres, els gens. Per alguns tan sols som conceptes científics que apareixem a l’assignatura de biologia, d’altres ens estudien profundament, i d’altres ni coneixen la nostra existència.
M’agradaria presentar-me, sóc en Myc, un gen responsable del creixement i proliferació cel·lular que visc al carrer ADN, el carrer principal de la ciutat Drosophila Melanogaster, que associareu amb unes mosques completament boges per la fruita. Em dedico a permetre el creixement d’aquests organismes per tal que la mosca pugui passar de ser una larva a una mosca adulta, així que pensareu que sóc un gen bo que vetlla pel creixement d’aquests individus, però a vegades em precipito i com a conseqüència el creixement de les seves cèl·lules es dóna incontroladament provocant tumors, un conjunt de cèl·lules que creixen sense cap tipus de regulació. A més, cal que tingueu en compte que això no només els hi passa a les mosques, sinó que la meva germana Mei actua de la mateixa manera que jo, però a la ciutat Homo Sapiens.
Parlant d’ella, recordo que no fa gaire vaig rebre un missatge al contestador que m’explicava que últimament està molt angoixada per la feina i va revolucionada com una moto, de manera que sol treballar més del compte donant lloc a l’aparició de tumors als vostres teixits, ja que la seva feina consisteix en procurar el creixement de les vostres cèl·lules. També recordo el grau de tristesa i culpabilitat de la seva veu, ja que potser sí, una germana petita pot ser molt pesada, però ella és la bondat personificada i mai us provocaria enrenous voluntàriament com les llargues visites al metge, plors i patiments... Fins i tot em confessava que quan s’adona que ja no pot controlar la situació, per tal d’evitar-vos aquestes catàstrofes entra en contacte amb els microARNs.
Conec a la meva germana, i entenc quan m’explica que se sent molt forçada en establir contacte amb aquells que estudiaven dos cursos per sobre del seu a l’institut i es dedicaven a amargar-li la vida. Encara recordo com si fos ahir quan la Mei arribava plorant a casa i m’explicava que els microARNs o “els prepotents” li havien pres l’esmorzar, li havien tirat els llibres al terra, l’havien deixat en ridícul davant de tot l’institut... Però el que em fa més ràbia és que malgrat aquest grupet de prepotents és minoritari a l’escola, aconsegueixen manar per sobre nostre i tothom els hi té por ja que quan t’enganxen ja et pots oblidar de seguir sent qui ets, sinó que quedes molt deprimit i no et pots ni moure del sofà. A més, a cada carrer d’ADN de les vostres cèl·lules hi viu almenys un membre d’aquest grup, així que cadascun de nosaltres, els vostres gens funcionals, ens veiem amenaçats per ells. Però el que es fa més difícil és que els hem de suportar cada dia, tal i com us deu passar a vosaltres que algunes vegades no us porteu bé amb algun company de classe, el veí, el professor o el director del vostre lloc de treball, però l’heu d’aguantar igualment. Doncs això és el que ens passa amb els microARNs, que a més, no desenvolupen cap funció efectiva per a vosaltres, sinó que es dediquen a reprimir als que sí que ho fem.
Tenint en compte el grau de complexitat del vostre món intern, cal dir-vos que teniu infinituds de gens i cadascun de nosaltres tenim funcions molt diferents. Així doncs, com hem d’actuar tan nosaltres com vosaltres per a poder aconseguir un bé comú? M’imagino que en el vostre món molts de vosaltres també us haureu plantejat aquesta qüestió i estareu estudiant els recursos per poder garantir salut i benestar, perquè entenc que no hi ha cosa més injusta que la mort deguda a alguna alteració interna que no ha pogut ser identificada, tractada ni curada. Potser sí que ens queda molta feina per endavant perquè som molts gens i cadascun de nosaltres porta feina i cal que sigui conegut per evitar alteracions com la pèrdua memòria, càncers, anèmia, obesitat, diabetis... Torno a formular-vos doncs, la mateixa pregunta: Com hem d’actuar?
Penso que és un procés difícil i per això necessitem la vostra ajuda. Vosaltres, científics o interessats en la ciència, que reuniu les eines i capacitat per tal de conèixer-nos, feu-ho, estudieu-nos, coneixeu el nostre funcionament i així podreu dissenyar estratègies per garantir-vos salut. Només cal que ens informeu de quin ha de ser el nostre paper en el vostre pla i ens organitzarem per tal de complir-lo.