El teu destí depén de la teua decisió

EL TEU DESTÍ DEPÉN DE LA TEUA DECISIÓ

Això era i no era un robot anomenat Pere. Treballava tots els dies excepte dilluns i diumenge de vesprada. Es dedicava a vigilar els humans en la dimensió contrària. El seu treball era molt important perquè havia d’encarregar-se que cap humà s’adonara que els robots havien format una civilització en altra dimensió diferent a la seua.

Tots li deien Pet per una mala experiència amb unes sabates que feien sorolls molt pareguts als del seu nom. Tots pensaven que era cosa d’ell, no de les sabates i se li quedà aqueix nom. Era pitjor i més enganxadís que un xiclet apegat als cabells.

Pere no estava molt content en la seua societat i, a diferència dels humans, els robots no tenien família perquè els fabricaven en “La central de fabricació de robots”. Els robots funcionaven de manera diferent als humans, que es fabricaven entre ells i sols els creaven per a treballar i inventar noves coses. Ells tenien sentiments, havien desenvolupat un aparell que proporcionava sentiments al robot, però no podien casar-se ni tindre fills, ja que no construïen robots de sexe femení -estava prohibit perquè no volien distraccions i veien les dones robots com un obstacle per a la seua funció.

Un dia com altre qualsevol Pere estava en la seua oficina fent el mateix de sempre, vigilar persones que no conexia de res. Cada vegada el seu treball se li feia més avorrit i pesat. L’endemà el mateix, Pere pensà que, tant si estava com si no, no anava a ocórrer res nou i que no passaria res si s’adormia una estona en el seu despatx. El que no sabia era que.....

Quan es despertà, anà a per un café i, quan va tornar al seu despatx, va mirar el seu ordenador i es va quedar horroritzat en veure que una humana havia descobert l’entrada a la dimensió dels robots i ja era massa tard per a fer res. Pere va anar corrents a la porta que donava a la dimensió humana, que estava oberta, però no trobà la xica per enlloc. Començà a buscar pertot arreu com un boig, es va començar a desesperar perquè tot això era culpa d’ell i, si passava res, seria responsabilitat seua. Passada una estona trobà la xica aquella preocupada i estranyada perquè estava en un lloc completament distint al d’ella i no sabia ni com havia entrat ni com havia eixit d’aquell lloc nou per a ella.

Pere va amagar-la només trobar-la perquè un humà allí corria perill de mort ja que els robot envejaven la seua tecnologia i a més els feien por perquè no sabien fins on podria arribar la seua tecnologia i intel·ligència.

Quan arribà a casa, amollà la xica. Ella estava molt agressiva, va traure un utensili xicotet amb tecles, en premé unes quantes, se’l posà a l’orella i hi parlà. Pensava que el canvi de dimensió li havia afectat el cervell i, de sobte, llançà el seu utensili -cridant que no funcionava- i es posà a plorar. Esperà que es calmara de tota aqueixa excitació que portava damunt perquè l’escoltara amb molta claredat.

Passada una estona li explicà llur situació. Ella semblà calmar-se perquè li explicà que l’endemà de matí ell obriria la seua dimensió, ella tornaria i tot tornaria a la normalitat.

Pere deixà un llit per a aquesta xica que deia dir-se Sandra i, com que estava tan cansada, la portà al llit en braços robòtics, se la quedà mirant i s’adonà que era molt bonica. En deixar-la al llit no va poder evitar fer-li un beset en el nas. Mentrestant en els somnis de Sandra apareixia Pere, tan bo i amable en deixar-la passar la nit a sa casa, que havia cridat l’atenció d’ella. Potser els dos havien sentit alguna cosa?

Al matí següent Pere despertà Sandra per a arribar més prompte al seu treball i obrir la dimensió sense que se n’adonara ningú i així ajudar-la.

Quan ja ho tenien tot preparat, Sandra no volia anar-se’n sense acomiadar-se d’ell i tornà per a dir-li adéu. Ell s’alegrà molt i, sense decidir-ho, va sorgir un beset. Aleshores Pere es va adonar que no podia no tornar a veure-la mai i va pensar i va arribar a la conclusió que en aquella dimensió ningú no el respectava ni el volia i que, si se n’anava amb ella, cap robot se n’adonaria i així ho va fer, va obrir la dimensió i va marxar amb ella i, màgicament, una força misteriosa va transformar-lo en humà, com ella, i així va ser com un senzill i avorrit robot sense cap família, anomenat Pere, es transformà en un pare de família humana, molt feliç amb la seua funció de cambrer en un restaurant amb la seua dona, Sandra.