L'amor, una incomprensible ciència

M' entens, oi? - em va xiuxiuejar a cau d'orella, com si no volgués que la sentís ningú.
És clar- li vaig respondre, amb un somriure dibuixat a la cara que ella, a causa de la poca llum que hi havia a la sala ( la d'un parell d'espelmes velles) no va poder veure.
No et vull haver de trobar a faltar quan te'n vagis demà. T'estimo -vaig notar una llàgrima tèbia que queia des de les seves galtes fins al meu pit.
I jo també. Però això ho faig per tu, recordes Ainoa? Si jo no me'n vaig ara a buscar feina a l'estranger, mai podré assegurar-te un futur feliç i econòmicament estable.
A la merda l'economia! - va dir, desfent-se del meu braç, col·locat sobre la seva cintura, i incorporant-se -Tant et costa d'entendre?! No vull una vida econòmicament estable! Vull una vida amb tu! Però pel que sembla no tenim les mateixes prioritats- i dit això, es va aixecar del llit, amb el seu perfum de roses deixant un estel de fragància rera seu. Es va vestir amb aquell vestit vermell que a mi tant m'agradava, i se'n va anar de l'habitació.
Bé, no només de l'habitació.
També se'n va anar de la meva vida.

Se' trava la llengua quan pronuncio les últimes paraules. "Se'n va anar de la meva vida". Ja fa sis mesos d'això. Ella ja haurà passat pàgina, segur, i estarà ara mateix recolzada a sobre el pit nu d'un altre home.
Sí, ella jo ho haurà superat.
Però, i jo?
Jo segueixo al mateix trist bar del mateix trist carrer de París. El que evoca els mateixos records de la nit que me'n vaig anar de Barcelona i vaig emigrar cap a la capital francesa.
El cambrer, que acaba d'escoltar la mateixa història que porto explicant-li des de fa sis mesos, em recorda que és hora de tancar.

Surto del bar i em quedo contemplant l'estelada nit parisina. És preciosa.
Avui s'hi poden veure mil·lions de constel·lacions, i al ser finals de juny, l'ambient és més aviat càl·lid.
Així que decideixo perdre'm pels mil·lers de carrerons que París amaga i anar-me'n a fer un volt.
Camino i camino, fins que arribo als peus d'una construcció enorme, col·losal, d'una bellesa extraordinària, il·luminada per petits focus de llum. La Torre Eiffel.
A uns quants metres, observo a una jove artista que pinta un quadre a l'oli. Té els cabells pèl-rojos recollits en una trena, i porta uns texans vells tots tacats de pintura.
M'acosto lentament per darrere seu, no vull desconcentrar-la. Al quadre s'hi observa una petita habitació, més aviat desendreçada, i una finestra, d'es d'on s'hi pot veure la Sagrada Família. M'és estranyament familiar, i per un segon penso que és tracta de la meva antiga habitació, a aquell pis que compartia amb l'Ainoa a Barcelona. I sense poder fer-hi res, em tornen a envair els records i la tristesa.
T'agrada? -em pregunta la jove, adonant-se de la meva presència.
Molt - li responc.
Veus això d'aquí?- em diu- és la Sagrada Família. Quan vivia a Barcelona, em passava hores contemplant-la per després intentar plasmar-la en alguna de les meves obres. Fins que al final ho vaig aconseguir, i el primer quadre que vaig vendre va ser un de la Sagrada Família. Des d'aleshores sempre intento que aparegui en les meves creacions. Encara que sigui només un reflexe vist des d'una finestra. És com si li donés al quadre una part de mi, ho entens?
Em va sorprendre la reflexió d'aquella noia. Semblava tan jove, i a la vegada tan madura.
Sí, ho entenc. Jo també sóc de Barcelona, saps? -li vaig esmentar, intentant posar el meu millor accent català.
I ella es va posar a riure. El so d'aquell riure també m'era familiar, però un altre cop, ho vaig deixar anar.
I podries dir-me, estranger , que et va portar fins aquí?- va dir sense deixar de fixar els ulls en el quadre.
Buscava un treball estable. Però les coses no van sortir tan bé com esperava.

I sense tan sols adonar-me, vaig explicar-li a aquella inusual artista que acabava de conèixer als peus de la Torre Eiffel la meva història.
En acabar, per fi va fer girar les rodetes del tamboret on estava asseguda i vaig poder veure-li el rostre. Ple de pigues, amb uns ulls blaus com el cel que espurnejaven en la foscor de la nit, i uns llavis molt fins tintats de color carmí.

No m'ho podia creure.

Després de tant de temps.

Ella era allà.

L'Ainoa.

I només aleshores me n'adono que l'ambient està perfumat per un suau perfum de roses.

Ai...l'amor. Una estranya ciència que ningú ha aconseguit encara desvelar.