Escombraries espacials

Des que era petit, em quedava com un ximple mirant la lluna hores i hores. Una nit estrellada al mig del camp sense cap contaminació lumínica que m’impedís veure la seva immensitat, era millor que qualsevol regal que em poguessin fer. Per aquest motiu, des de xic, ho tenia molt clar. Quan em preguntaven:
- Carles, què vols ser de gran?
Jo sempre responia el mateix sense immutar-me:
- Astronauta de la NASA.
Tothom es reia de mi o els feia gràcia la meva contesta, més aviat el segon, encara que alguna vegada no ho tenia tan clar. Els meus pares em deien que la culpa la tenia haver nascut un dia de lluna nova, l'any en què, pel que m'expliquen, va estar més a prop de la terra.
Durant unes vacances que vam passar als Estats Units de Nord-amèrica, els meus pares em van fer el regal de visitar el Space Center Houston, que és l'únic lloc a la terra on una persona pot fer un viatge fora d'aquest món a través de la història de l'exploració de l'univers. Hi havia un espectacle que em va cridar molt l'atenció, es deia Mission Mars, que no era altra cosa que una exhibició dedicada al planeta vermell que et permet viure virtualment una posta de sol marciana, pujar a una càpsula Orió simulada i palpar la textura de roques de penya-segat inspirades en les del planeta vermell. Et permet descobrir què cal per viatjar a Mart, els equips necessaris i com els humans podríem viure-hi en les pròximes dècades.
Si tenia algun dubte del que volia ser en el futur, la visita al Space Center la va eliminar. Avui puc dir, als meus 28 anys d'edat, amb orgull, que he complert el meu somni. Sóc astronauta. Encara que m'ha costat molt esforç , primer amb el meu trasllat als Estats Units, concretament a Houston, per estudiar astrofísica, i segon deixant enrere la meva família i amics. Però ha valgut l'esforç.L’haver-me tret el títol i el doctorat amb matrícula d'honor va fer que la NASA es fixés en mi. Porto dos anys treballant amb ells en un parell de projectes i avui he rebut la notícia que formaré part d'un projecte molt important. Aquest és el de recollida d'escombraries espacials.
No hem caigut en el compte, o no s'explica massa en els mitjans de comunicació, que unes 700.000 peces d’ 1 cm. i uns 170 milions de fragments d'1 mm. orbiten el nostre planeta. Aquests petits objectes no "suren" en l'espai sinó que, en realitat, viatgen a velocitats orbitals de fins a 56.000 km / h i la seva presència suposa un risc per a missions espacials actuals i futures. Tot això unit a la gran quantitat de satèl•lits que orbiten la terra i l'Estació Internacional fa que el risc de col•lisió amb ells pugui provocar una catàstrofe. Així mateix, limita molt el poder enviar una nau tripulada a l'espai en l'actualitat i hi ha el risc que un dia aquests objectes puguin caure sobre la terra.
Al llarg dels anys s'han proposat molts mètodes diferents per abordar aquest problema, però no se’n va aprovar cap. Ara s'ha donat llum verda, ja que cada vegada el problema és més gran, a equipar una nau espacial Atlantis amb un conjunt de sistemes que inclouen xarxes, espelmes i arpons amb els que s'esperen recuperar fins a 7.000 tones de brossa espacial, principalment grans objectes i jo he tingut la sort de ser un dels set elegits per fer-ho. Si la nostra missió és un èxit, no es descarten noves missions en el futur.
El problema inicial un cop recuperades les escombraries, serà saber què es pot fer amb elles, si emmagatzemar-les o reutilitzar-les en el futur. Sembla que hi ha un projecte per reutilitzar-les tal com fem amb les que generem a la terra i no es descarta que nous enviaments a l'espai de satèl•lits puguin estar construïts amb el material que recuperem.
Partim d'aquí dues setmanes i, d'aquí uns dies, el projecte es farà públic a través dels mitjans de comunicació. Ja m'han comunicat que seran uns dies de molt enrenou i m'han avisat que, per la importància del projecte, hauré d'estar preparat per a les entrevistes que em faran. Ja n’estic, de preparat
Per fi veig que el meu esforç ha valgut la pena i que la frase que els somnis, un dia, es poden arribar a realitzar és certa. De tota manera, mai no ho hauria aconseguit sense l'ajuda dels meus pares, a qui vull donar les gràcies.
Ja us assabentareu de com ha anat la missió d'aquí uns dies i en una altra ocasió, us explicaré la meva aventura a l'espai. No trigaré molt, us ho prometo.