1956

1956
-És veritat allò que em va contar ma mare sobre el iaio?
-Sí filla, vols que t'ho conte?
-Clar iaia, tinc moltes ganes de saber com us vau conèixer.
-D'acord filla. Jo anava un dia de primavera, concretament els dotze de maig de any 1956, amb la meua millor amiga passejant pel carrer principal del poble on jo vivia quan era xicoteta. A les dues ens agradava moltíssim caminar per aqueix carrer, tot ple de flors i olors que, durant tot l’any, omplien tots els racons d’olors fresques. A una banda de la vorera sempre hi estava l’oncle Vicent, que sempre ens deia: «Bon dia filles!», i nosaltres li responíem: «Que tinga bon dia vostè també tio Vicent!» I quan ja acabàvem de passejar per aqueix carrer, ens n’anàvem a fer una volta pel poble, i més quan s’acostava l’estiu, perquè hi venia gent nova i la volíem conèixer. Això és el que fèiem tots els dies. Però un dia que al principi pareixia un dia normal, no va ser així. Quan vam acabar de passejar pel carrer principal, jo vaig entropessar. La meua amiga, que es deia Susanna, es va espantar molt perquè no sabia què fer, i justetament al carrer en aqueix moment no hi havia ni una ànima que ens poguera ajudar. Ens vam espantar tant que ens vam posar les dues a plorar com unes xiquetes de cinc anys. Quan de sobte, va vindre un xic jove, alt, fort amb els cabells negres i les celles poc poblades, i em vaig enamorar perdudament d’ell, va ser allò que diuen “amor a primera vista”. Resulta que ell era un científic de la ciutat que venia a fer treballs al laboratori del poble fugint del descontrol de la ciutat. Ell tenia 20 anys.
Tornant a la història. Em va agafar en braços, com si fóra una princesa i em dugué a ma casa. Susanna se n’anà a fer-li el dinar al seu germà i jo em vaig haver de quedar sola amb ell. Em vaig posar molt nerviosa i ell m’ho va notar.
-Com vas saber que t’ho va notar, iaia?
-Escolta i veuràs com ho vaig saber. Només arribar a casa em va notar que trobava malament que un xic entrara a ma casa quan els meus pares no hi eren. Jo notava que em mirava diferent a com mirava la meua amiga i em vaig dir: «Com es pot fixar un xic així en una xica com tu?» I ja no em vaig fer més il·lusions, fins que em va plantar un bes. Jo no m’ho podia creure. Quan es van ajuntar els nostres llavis em va recórrer per tot el cos un eriçó. Encara que em pareixia un poc atrevit jo li vaig seguir la corrent, i vam estar més d’un minut besant-nos.
-I què va passar més iaia?
-Després d’aqueix bes ell se n’anà i ja no el vaig veure més fins un dia que va vindre a per mi a demanar-los permís als meus pares per a poder endur-se'm al laboratori per tal que l'ajudara a fer el treball aqueix que havia de fer. Els meus pares li van dir que sí i ens en vam anar. Només arribar va començar a agafar uns pots de plàstic, una cullera de fusta, una batedora, guants i un pot gran que portava dins unes boletes blanques, que em va dir que eren molt perilloses. Si ho recorde bé, crec que es deia sosa càustica. I va començar l’experiment: va ficar aigua en un pot amb les boletes i va començar a remenar-ho i em va dir que tocara el recipient on estava mesclant-ho. El vaig tocar i allò bullia! Després va afegir l’oli i va estar removent fins que es va fer espès. I en aqueix moment em va dir que ja havia acabat. A mi, em caigué el món damunt, perquè pensava que ja me n’anava a casa, però no. M’havia preparat una sorpresa: em va dur a berenar al camp. Ho passàrem meravellosament bé: ell em parlava sobre ciència i jo li contava anècdotes. Per desgràcia aqueix dia va acabar però, a l’endemà i des d’aquell moment, tot va anar massa ràpid: em va demanar que em casara amb ell i que me n’anara a viure a la capital perquè poguera seguir estudiant la carrera de químic. Jo vaig acceptar i ens en vam anar els dos a la capital. Allí vam ser molt feliços i vam tindre dos fills preciosos. Però ara, en la vellesa, em pregunte que haguera passat si no me n’haguera anat del poble.