La veritable història dels fets

Digues-me Ismael, soc periodista i editor de la revista “ciència ara”, encantat. Hòstia, si que ha llegit aquest, almenys no és caçador de balenes. Vaig mirar d’explicar a l’Ismael, entre glops de gintònic amb cogombre, que jo també era físic i que recentment havia trobat una nova funcionalitat a unes nanopartícules magnètiques. Busco històries científiques interessants sobre noves investigacions i potser puc fer que la revista “ciència ara” parli de la teva feina sobre nanopartícules magnètiques.
Al “Lower East Side” hi anava per oblidar la feina, per veure gent nova i per beure cervesa. Va i em trobo l’Ismael, un físic i periodista, que em proposa un article a la revista “ciència ara”. Mira que odio haver de fer el merda als bars i aconseguir coses d’aquesta manera però la seva revista la llegeix moltíssima gent.
L’estudi és excel·lent, s’entén molt bé i té ganxo—la revista ciència ara ha decidit que en farà un article. Un expert del tema ho escriurà i nosaltres ho editarem. Encantat, ara si que estic encantat jo, collons. Vaig córrer a dir-ho als meus col·legues i coautors de l’estudi. Entre ells hi havia dos doctorands molt treballadors, el meu antic director de tesi, una professora jueva americana que havia escapat de Hitler i que tenia cent cinquanta o cent seixanta anys i que encara tenia idees brillants i un cara dura de Boston que no havia fet res de res. Els vells, els que pràcticament no havien fet res en aquest estudi, havien participat feia molt de temps en la primera síntesi de nanopartícules magnètiques.
T’envio una copia de l’article que sortirà demà però no ho comparteixis amb ningú encara. ¿Doncs perquè cony m’ho envies? Havien encarregat l’article a en Bob Illy, que era un vellet excèntric americà que vivia al peu dels Alps i que també havia participat en la primera síntesi de nanopartícules magnètiques fotia 30 anys. En Bob era l’arxienemic del meu antic director de tesi, de la professora brillant i del cara dura de Boston; tots s’atribuïen la primera síntesi de nanopartícules magnètiques i no volien reconèixer la contribució de l’altre—com si a la ciència les coses es descobrissin d’un dia per l’altre.
En Bob havia acceptat de fer-ho només per poder escriure una línia on s’atribuïa la primera síntesi de nanopartícules magnètiques. Una línia que passaria desapercebuda per tothom menys per tres persones. L’article era correcte i penso que feia justícia a la nostra feina—llevat de la maleïda frase, és clar. Ismael, crec que seria millor si elimineu la frase sobre la primera síntesi de nanopartícules per evitar mals de cap. Els articles a la nostra revista no són pròpiament científics sinó un simple un punt de vista d’autor i no serveixen per donar crèdit als descobriments passats sinó per donar a conèixer el treball actual. Collons, té sentit.
L’article es publicà l’endemà. En menys d’una hora, la professora jueva parlava d’ofensa i d’escriure immediatament a la revista per demanar una reparació dels fets, el meu antic director de tesi escrivia en temps record un text titulat “la veritable història dels fets” on exposava com havia anat la cronologia del descobriment d’aquella maleïda síntesi, el cara dura de Boston obria la boca per primera vegada només per afegir llenya al foc i els doctorands repetien com cacatues les frases inflamatòries dels seus supervisors.
No m’ho puc creure, estan sonats? I el nostre treball? Intento apagar el ànims i conciliar. Reunió d’emergència amb tots els coautors. La professora jueva apareix amb dos dels seus col·legues, russos, que també van participar en aquella síntesi. Jo no tinc collons de dir el que penso, ni tampoc d’aixecar-me i fotre el camp, i només els dic que l’article a la revista “ciència ara” és positiu per a nosaltres i sobretot pels més joves que no tenim cap conflicte amb la història, encara. Intento recuperar l’esperit inicial del treball i l’alegria d’haver arribat als resultats que tenim però aconsegueixo només que se m’acusi a mi de ser amic de l’Ismael i de no haver fet prou per aturar aquell desastre.
Què cony m’estic barallant jo per un frase sobre la primera síntesi. La veritable història diuen—us imagineu Napoleó escrivint la seva pròpia historia? Escric a l’Ismael demanant disculpes per les trucades i correus que segurament rebrà o potser ja ha rebut i me’n vaig a casa, trist i emprenyat.
Laura, els científics vells només pensen en ells, els doctorands no tenen criteri i l’Ismael podia haver pensat una mica més abans de demanar aquella feina a en Bob i en Bob... Nen, em diu la Laura, trobo que és ben curiós que en aquesta història tu ets l’únic que ho ha fet tot bé.
Va, anem a fer cerveses al Lower east side.