El Rescat

Andreu es despertà desorientat dins d’una cambra obscura i humida. No sabia des de quan estava allí ni com hi havia arribat. No se’n recordava de res. L’haurien segrestat? No deuria de fer molt de temps que estava allí tancat perquè es trobava bé, un poc desorientat però sense fam ni set. No pareixia haver patit cap lesió. Es mirà els peus i les mans, podia menejar els braços i les cames, no tenia res trencat. No tenia tampoc cap dolor, però es va adonar que estava nu. Li havien tret la roba i no li havien deixat cap manta o llençol per a cobrir-se les vergonyes. Tampoc tenia cap banqueta ni llit en l’habitació, però clar, tampoc cabria dins d’aquella cambra, que era tan estreta que podia tocar les parets amb només estirar els braços. No hi havia porta, només l'envoltaven parets. Les parets no eren gens fredes. Al contrari, eren d’un teixit suau, càlides, com si volgueren animar-lo a quedar-se tancat durant un temps indefinit.

Malgrat això, ell no es deixava entabanar. Volia eixir d'allí quant més prompte millor. Es més, sentia que les parets se li tiraven al damunt, cada vegada hi havia menys espai. No sabia quant de temps més podria suportar-ho. Rondant-li estos pensaments, li entrà una desmesurada ansietat i començà a colpejar les parets. El teixit era encoixinat i absorbia els impactes dels punys i les puntellades. També intentà alçar la veu, cridar i demanar ajuda, però cap soroll pareixia travessar aquelles estranyes parets.

De sobte, escoltà veus que provenien de fora de l'habitació. Aleshores, va decidir quedar-se quiet i callat per tal d'escoltar les veus. Per desgràcia, les veus arribaven molt difuses i no comprenia el que deien. Estarien parlant d'ell? Hauria de descobrir-ho si volia traure informació per a poder eixir. Si podia parlar amb els seus captors, podria negociar la seua alliberació. Però, què podria ell oferir? No tenia res, no podia oferir diners, ni propietats. Mentrestant, les veus callaven i tornaven a començar de tant en tant, però no pareixia que estigueren interessades en parlar amb ell.

El desànim creixia dins d'ell. Les hores passaven i res canviava. Ell seguia allí tancat i ningú volia parlar amb ell, explicar-li què feia allí dins i perquè l'havien tancat. Per molt que s'esforçara, no aconseguia recordar què havia fet per merèixer aquell càstig. El cap el traïa i hi havia moments que plorava desconsolat. De vegades la desesperació era tan gran que espentava les parets amb totes les seues forces, colpejava amb els punys, els peus i, fins i tot, el cap, però cap tècnica era suficient. Desconsolat, va decidir rendir-se i deixar passar el temps fins que el destí li explicara què tenia preparat per a ell.

No va saber si havien passat hores o dies, però de sobte va escoltar una cosa que li cridà l’atenció. Les veus de fora el cridaven. Si més no, estaven parlant d’ell. Reconeixia les veus, parlaven amb un to tendre, eren les persones que havia estat escoltant tant de temps fora de l’habitació, que mai li havien volgut escoltar, però que ara li resultaven tan familiars. Això no era tot, hi havia més gent amb ells, persones que no reconeixia. Començà a posar-se nerviós. Què estaria passant? Anaven a ajudar-lo? Malgrat tots els esforços que havia fet durant tot este temps, no havia aconseguit eixir. Podria ser ara l’oportunitat de la seua vida? Calia intentar-ho.

S’omplí de valor i, sense perdre ni un segon, espentà amb totes les seues forces la paret. Bé perquè tenia una esperança renovada per eixir o perquè confiava en que les noves persones estaven allí per a ajudar-lo a eixir, va vore amb sorpresa que la paret cedia. Amb més il·lusió si cap, tornà a espentar amb més força encara i va descobrir que la paret s’obria davant d’ell.

Un fil de llum inundava la cambra i casi el cegava quan li queia sobre els ulls. L’esforç era molt gran i no sabia si podria seguir endavant. Aleshores escoltà una de les veus que havien vingut a ajudar-lo. “Espenta! Espenta més fort!” Estes paraules l’animaren a seguir. En eixe moment va decidir emprar totes les energies que li quedaven per a eixir d'allí. Ficà el cap per l’obertura, la forta llum l'obligà a tancar els ulls. Tragué el braç esquerre i intentà agafar alguna cosa de la que estirar per tal d'eixir d'allí. Ja no hi havia marxa enrere. Anava a ser lliure per fi.

En eixe mateix moment, unes mans fredes li agarraren el cap i estiraren d'ell. Isqué de colp. El trauma ja havia passat. Ja era lliure. No va poder evitar l’emoció i trencà a plorar. Mentre plorava alleujat i feliç, no va escoltar aquella veu que deia: “Enhorabona, es un nen.”