Investigadora de raça

La Clara i el Gerard parlen per primera vegada a la cafeteria de la facultat de Biologia. L’euro que ell li ha atansat al cambrer cau dins el cafè. La Clara clissa les mans tremoloses i li dóna la moneda que duia a la butxaca. Cinc minuts després seuen en el racó ombrívol de la cafeteria.
―Vull ser investigadora de raça, com Semmelweis ―li vessa a la noia―. Però tinc por de no aconseguir-ho.
―Qui és Semmeelweiss? ―s’encurioseix en Gerard esgarrapant-se els texans.
―Va deduir que la mort de les dones que parien eren provocades pels metges que venien de fer autòpsies. Sense guants ni punyetes ―la Clara esbatana els ulls―. Els va dir "eh, nanos, renteu-vos les mans abans d’assistir els parts". Va costar que se’l creguessin.
―Un paio observador!
La Clara dubta: ho és, ella? Els bons investigadors han de ser-ho. El Gerard es recargola les mans com si volgués amagar-se els dits. La noia li arrencaria la inquietud dels palmells per descobrir el tresor que guarda.
―I a tu, què t’apassiona? ―investiga la Clara.
Mai li ho havien preguntat. Sense voler-ho, la imatge l’ataca: la tela blanca esgarrapada amb els cabells embullats de la Clara. Si els pintés, seria com acaronar-los. El Gerard treu el paper de la motxilla: sol·licitud d’inscripció per al curs 2017-2018 a l’escola d’art La Massana.
―Per què fas Biologia? ―incideix ella.
―Potser hauria d’acabar-la; estic a tercer.
La Clara fa una ganyota. El Gerard respon ensenyant-li la caricatura que du entre els apunts.
―És el meu pare ―reconeix el noi―. Biòleg. Investigador en...
―Tens màgia a les mans ―he trobat el teu tresor.
El Gerard les fica a les butxaques. La dibuixaria com ara, amb els dits repicant la taula. La Clara s’imagina que el va a buscar cada tarda a l’escola Massana; només és a dos carrers de casa.

La Clara espia el Gerard, assegut davant d’ella a la classe de microbiologia. L’esquena esprimatxada la crida. L’abraçaria amb la força que s’ha hagut d’empassar durant cinc setmanes. Ha esperat en va que li proposi de fer un cafè. Amb prou feines la saluda. Almenys, l’ha acceptat al Facebook. Es concentra en la pantalla del portàtil; ha d’escoltar el professor:
"El primer que va observar els éssers microscòpics va ser Leeuwenhoek, al segle XVII..."
Minimitza el word per encarar-se amb la fotografia de Semmelweis, a l’escriptori: què hagués fet, ell, en la seva situació?
"...i Pasteur, 200 anys més tard, va descobrir que hi havia malalties transmeses pels bacteris..."
El Gerard tecleja el portàtil; palmells petits i dits gruixuts. La Clara els deixaria lliscar per on ell volgués, perquè s’adonés que són preciosos. Les mans de Semmelweis també ho devien ser quan s’hi va clavar el bisturí.
"...Finalment, Joseph Lister va implementar les tècniques asèptiques als hospitals..."
La Clara s’alça de cop:
―I Semmelweis? Va ser ell el primer, i no Lister!
Tots la miren com el ramat de xais alertats pel gruny del llop. El Gerard no entén que s’hagi posat vermella: si fos com ella, no s’avergonyiria ni de les mans.
Se sent rebombori a la classe contigua: hora de plegar. Tothom s’aixeca; la Clara no. Si semmelweis va tallar-se amb el bisturí fet servir en una autòpsia per demostrar que la seva teoria era certa, ella encararà el que calgui. El Gerard surt de la classe. La Clara tanca el portàtil amb un cop sec. Recull la motxilla. Corre rere el Gerard per l’ample passadís. Li toca l’espatlla. Té la boca eixuta. Ell es gira; fa una passa enrere com si l’empenyés la tramuntana.
―Gerard, t’he de dir una cosa.
Ell s’empassa saliva, assenteix.
―M’agrades molt; vols dinar amb mi?
Al Gerard li tremolen els dits a les butxaques.
―És que tinc pràctiques...
―I demà?
―Demà? ―hauria de marxar d’hora perquè...― No puc, Clara.
―Per què? ―confosa.
El Gerard no pot evitar-ho, ella li arrenca les paraules:
―Em fas por.
―Per què? ―incrèdula.
―Ets molt valenta ―i gira cua.
La Clara no sap si estirar-li els cabells a ell o a ella mateixa. Un cop a casa, rebot la motxilla contra el llit i, ennuegant-se amb les llàgrimes, jura que l’endemà no li permetrà que deixi la conversa a mitges. Semmelweis també va ser valent; va morir de la infecció provocada pel bisturí.
El Gerard no torna a classe ni l’endemà ni el mes següent. Al Facebook, la Clara el veu al costat d’un quadre fet de cabells esbullats; porta una samarreta de La Massana. De fet, l’escola d’art és a prop de casa seva. La cremor li escala el pit; Semmelweis va suar molt. En això consisteix, ser investigadora de raça? Surt decidida de casa i conclou, sense dubtes, que ja ho és.