«Es dirà Memòria.»

Diuen que tots tenim un àngel de la guarda. Això diuen. Un àngel custodi que ens protegeix, que ens acarona, que arriba quan ho necessitem. Un àngel que ens conta contes, que fa fugir les nostres malsons i que sufoca el nostre plor amb el dringar de la seva rialla. Però jo no ho crec. Ja tinc cinc anys, i d'àngels no he vist cap.

Sóc filla d'una científica i d’un metge. Sé del que parlo. Tots dos diuen que necessitem evidència per demostrar les coses. «Evidència» és una paraula que fa servir la gent gran per demanar proves. Proves com fotos, vídeos, o qualsevol altra informació que demostri que alguna cosa existeix. I, si no pots demostrar alguna cosa, doncs la cosa no existeix. I els àngels són una mentida que s'inventen els adults per fer tot el que volen.

El que sí que existeix són les fades. Tinc evidència d'això. Mai les he vist, però les sento. Canten de matinada, i les seves veus saben a bunyols i xocolata. Ma mare diu que això són imaginacions meves. Que una veu no pot saber dolça. Que això es diu «sinestèsia» i és un fenomen neurològic. Vaja ximpleria! La veu de les fades sap a sucre perquè són màgiques.

Les he observat les dues últimes setmanes. Això és el que fan els meus pares. Observen i de l'observació treuen una hipòtesi, que és com una idea principal sobre un tema. Jo he estudiat a les fades, i la meva hipòtesi és clara: les fades són invisibles, de manera que són tan belles com nosaltres pensem. I cada persona té una fada pròpia, una fada que es fica en el seu cap per l'orella, que absorbeix els records amb cura, els fica en una cistella que porta a sobre, i després se'ls bufa a cau d'orella. D'aquesta manera, mai ens oblidem els uns dels altres. Perquè les fades hi són per recordar. Així, jo no m'oblido de fer la tasca de l'escola perquè la fada m'ho canta baixet a dins del meu cap. Així, el meu pare no s'oblida de quin medicament li ha de donar als seus pacients, perquè la seva fada li ho diu. I així, la meva mare sospira molt trista al seu laboratori, recordant a aquell noi amb el que anava al cinema quan era joveneta. Mai parla d'ell, però jo ho he vist en algun àlbum de fotos que ella amaga al seu calaix. No m'atreveixo a dir-li res, perquè vull molt al meu pare, però crec que la meva mare segueix enamorada d'aquell noi. Que la seva fada segueix parlant-li d'ell per les nits, al seu costat. I per això, molts matins, ma mare té els ulls unflats, exactament igual que els meus quan ploro. Potser per això, la fada de la mare sigui la que pitjor em caigui.

La meva fada preferida era la de la iaia. Li explicava històries que després, ella m'explicava a mi. Històries d'aventures, històries tan emocionants que no podia deixar d'escoltar. I, no obstant això, últimament l'àvia està molt rara. És com si no pogués recordar els seus contes.

Al principi, vaig intentar obtenir una hipòtesi. Estaria la seva fada de vacances? Però no. La meva àvia recordava menys i menys cada vegada. Fins que, un bon dia, no va poder ni reconèixer-me. Aquell matí vaig plorar més del que plora la mare quan mira d'amagat les fotos del noi del cinema.

Ahir a la nit, li vaig explicar al pare la meva hipòtesi sobre les fades. I no es va burlar! Al contrari, em va proposar una hipòtesi millor:
-La fada de l'àvia està molt velleta. -Va explicar. - Està cansada i no té veu per explicar-li més coses a l'àvia. Així que s'ha retirat per descansar.
-S'avorrirà molt ... - Vaig protestar jo.
-Sí, però la teva àvia no estarà sola. -Va replicar el meu pare. - Deixa a cura de la iaia a un follet anomenat Alzheimer. L’Alzheimer és mut, i costa adonar-se que hi és. Per això hem d'esforçar-nos tots a fer companyia a l'àvia, perquè l’Alzheimer és tan callat, que no ni haura prou...

Quina pena! Em va costar decidir què preferia: si una fada que et recorda coses tristes, com la de la mare, o una fada jubilada, com la de l'àvia. Finalment, em vaig decantar pel primer: la fada que recorda. Perquè et fa sentir. I viure sense sentir seria un sense sentit.

Així, vaig perdonar la fada de la mare i vaig anar corrents a abraçar-la.
-Mare! Mare! Tinc un nom per la teva fada.-Li vaig dir.
-Sí? - Va preguntar ma mare, rient. - Quin?
M'agradava com reia. Semblava un àngel. Potser els àngels si existeixin, al cap i a la fi. Així que, somrient vaig dir:
-Es dirà Memòria.