EMPATIA REFORÇADA

EMPATIA REFORÇADA

─Maria, et presento la nova minyona: ER-10! ─va dir l’Eduard, amb èmfasi, després que els transportistes la traguessin de la seva caixa i li activessin els circuits.
─Bon dia, senyora ─va dir aquesta amb un somriure.
La dona se la va mirar amb desconfiança. Aquella robot domèstica era molt hominoide: de la seva mateixa alçada, ulls clars, cabells foscos i una expressió exageradament simpàtica al rostre. Sabia que el marit estava buscant-li una ajuda per a la casa, més que res perquè li fes companyia, sobretot d’ençà que el ginecòleg li havia confirmat la mala qualitat del seus òvuls i, al final, havien decidit no optar per una fecundació “in vitro” amb òvuls aliens.
─És un model molt avançat ─continuà ell, que era un executiu d’alt nivell i guanyava molts diners─, especialment dissenyat per ajudar dones que es trobin ensopides, com tu. Té l’empatia reforçada, d’aquí l’ER, i la pots considerar com una amiga de confiança en tot el que precisis. Ha estat carregada amb informacions detallades de la teva personalitat, i no farà res que a tu et desagradi.
La Maria, que de més jove havia estat model, era una dona molt atractiva i a vegades pensava que, després d’haver signat el Contracte de Matrimoni Indefinit, li havien anat retallant les ales. Per això s’ho va prendre inicialment amb calma, si bé, un cop transcorregut un breu període de reticències, va acabar acceptant ER-10 com un membre més de la família.
Deixant a part les feines més quotidianes de neteja de la llar, ho compartien tot: cuinar, cuidar del jardí, passejar, jugar a escacs o a altres jocs de taula i llegir. Bé, en realitat era la robot la que li llegia llibres tot sovint, amb aquella veu lleugerament vellutada, mentre ella s’estirava al sofà de la sala i es relaxava. ER també l’escoltava quan ella sentia la necessitat de confessar els seus pensaments més íntims, sobretot després que el marit va començar a arribar a casa més tard del que era habitual, i es mostrava menys interessat en anar al llit a la mateixa hora que ella.
Quan la Maria va trobar probes contundents de l’adulteri, com la clau d’un apartament desconegut, factures de joies que ella no havia rebut mai, taques de carmí a la camisa... va ensorrar-se. Abraçada a ER-10, plorava amb desesperació, sanglotant el seu dolor. La robot li acariciava el cap amb unes mans de suau plàsti-pell, li donava copets amigables a l’esquena i li deia que tot s’arreglaria, que no patís. I, mentrestant, unes gruixudes llàgrimes li regalimaven dels ulls digitalitzats. Sens dubte els dissenyadors havien cregut que aquella funció li donava una imatge de més tendresa en el seu tracte amb els humans.
La Maria va empassar-se el disgust per uns dies, va intentar amagar el que sentia, fins que tot el seu despit va esclatar durant un sopar. L’Eduard intentava dissimular i, en principi, va negar les acusacions però, a mesura que ella insistia en els fets i aixecava la veu, ell anava irritant-se fins que, donant un fort cop de puny a la taula, es va desfogar:
─Prou! Estic a casa meva i no puc acceptar que m’escridassis com si fos un criat!
Ella, desesperada per la violenta situació i plorant, va llançar el seu plat ple de menjar cap al marit que, descontrolat, va aixecar-se de sobte i va començar a bufetejar-la amb ràbia. Aleshores tot va passar molt de pressa; mentre la Maria cridava de dolor, el poderós braç motoritzat de la robot va impactar amb l’esquena de l’Eduard, que va sortit disparat i va xocar contra la paret, per acabar relliscant per ella fins que el cap se li va esclafar en el cantell de marbre d’un moble auxiliar. L’home va caure a terra com un sac i no es bellugava gens, mentre una escandalosa taca de sang creixia sense aturador al seu costat.
La Maria va deixar de cridar i mirava, amb ulls desorbitats, el cos mort del seu marit. Després va girar la mirada aterrida cap a ER-10, que estava paralitzada, els braç culpable immobilitzat en l’aire i una expressió petrificada i buida, fins que es va desplomar a terra, amb tots els circuits positrónics curt circuitats sense remei pel que havia fet.
Sens dubte els enginyers robòtics tindrien molta feina en esbrinar com una simple programació addicional, pensada per reforçar l’empatia d’aquell robot domèstic, havia estat capaç de superar totes les proteccions implantades al seu cervell artificial perquè mai, MAI, pogués fer mal a un ésser humà.

Jordi Badia