Trinity

La imatge de l’home que els parlava des de la pantalla del televisor era la d’un vell derrotat, derrotat pel seu propi èxit, el que deia devia ser pràcticament incomprensible per a molts espectadors. Però la seva mirada trista era hipnotitzant i tenia més significat que les seves pròpies paraules.
—Qui és aquest home, avi? —la veu de Julia es va fer sentir per sobre les paraules del vell.
—Es diu Robert. Vaig treballar per a ell durant la guerra.
—Tu vas fer la guerra, avi?
Semblava com si preguntés per l’època dels primers colons. Va mirar-la amb tendresa.
—Sí, Julia, vaig fer la guerra.
—Vas matar algú?
Va dubtar un moment. Ella el mirava inquisitivament i hauria estat deshonest no dir la veritat a aquella noieta tan espavilada.
—No, bonica; però no tinc les mans netes. Ni jo, ni aquest home de la pantalla, ni molts com nosaltres.
Ella no el va acabar d’entendre. Es va asseure al seu costat, davant el televisor, esperant trobar-hi més respostes mentre el vell derrotat desgranava el seu estrany discurs i l’avi es refugiava en els seus records.

Malgrat els acuradíssims càlculs previs, el flaix de llum va ser inconcebible. Un nou Sol més immens i terrorífic va il·luminar el desert polsegós en aquella matinada freda. Durant uns instants va semblar que l’Univers s’havia tornat a crear.
Les ulleres de protecció que duien molts d’ells no van impedir que aquella resplendor els encegués un segon. Després ningú va dir res, només podien mirar hipnotitzats com s’elevava cap al cel l’enorme arbre infernal.
Mig minut després l’ona de xoc els va colpejar com si fos una onada de mar. Breu però intensa, va ser com si els desvetllés d’aquell malson que havien creat.
—Ara som tots uns fills de puta —digué Ken Bainbridge.
El doctor Robert Oppenheimer, al seu costat, no va replicar. Al seu voltant alguns van començar a cridar, d’altres reien i molts altres mantenien un silenci respectuosament cerimonial. Ell sentia un alleujament infinit i una inquietud nova.
Bainbridge va notar un fort cop al muscle.
—Ho hem fet, doctor, ho hem aconseguit!
El general Groves semblava que acabés de rebre un ascens, fet que segurament seria cert al cap de poc temps.
—Felicitats per la prova, Ken, tot un èxit —digué Oppenheimer.
—Sí, m’estalviaré molts maldecaps.
—És impressionant, oi? Vull dir, el que hem aconseguit en tan poc temps.
—Impressionant, sí. I pervers.
Es va girar cap a Oppenheimer. El director del projecte seguia mirant la massa d’aire i pols brillant que s’aixecava ominosament cap al cel de Nou Mèxic. No, no semblava més fill de puta que un minut abans. Amb aquelles ulleres gruixudes semblava més aviat un ésser d’un altre planeta.
El retruny d’un tro de mil tempestes els va fer estremir. Un tro que no s’aturava.
—Almenys han estat cinc quilotones! —va bramar Rabi.
—Més i tot! —va exclamar Chadwick, perdut l’aplom britànic.
Fermi va aparèixer darrera d’ells amb el seu regle de càlcul i uns paperets a les mans.
—L’ona expansiva els ha desplaçat tres metres de mitjana. Un càlcul inicial em dóna deu quilotones.
Els altres li van discutir una estona el mètode. Bainbridge els sentia sense escoltar-los, la mirada fixa en aquella bola de foc que seguia enlairant-se sense aturador.
Els col·legues es van apropar per felicitar-los. Excitats com criatures el matí de Nadal, els regals que tenia per oferir-los aquell arbre que seguia enfilant-se cap al cel els devien semblar tan prometedors: la pau per fi, l’èxit acadèmic, una infinita font d’energia... Però Ken Bainbridge, només hi veia un futur esfereïdor.
Encara els quedava molta feina per fer, però: infinitat d’anàlisis, càlculs i calibratges. Però aquell va ser un dia de grans celebracions. També el dia en què, mentre les festes s’estenien per barracons i laboratoris, un vaixell va partir de San Francisco cap a l’oest amb les peces d’un altre giny.
Li deien Little Boy. I aquest ja no seria una prova.

Quan el programa va acabar, Julia es va girar.
—Avi, ahir vam fer un exercici a classe. Va sonar una sirena i ens vam amagar sota la taula. Ens van dir que tanquéssim molt fort els ulls. Semblava un joc però vaig tenir por.
Ell es va desensopir i li va passar una mà pel cabell rinxolat. Aquells ulls entremaliats ara brillaven.
—Ho sento, bonica.
Ella el va abraçar.
Ken Bainbridge va tancar els ulls. Sí, sense ell segurament res hauria canviat; i sí, després havia lluitat per posar ordre en aquella escalada de bogeria. Però un home hauria de deixar als seus descendents quelcom del que se sentís orgullós i el petit cos de Julia arraulit contra el seu era el viu representant del que ara sentia tota la Humanitat.
Aquest era el seu llegat.