El meu gos Dick

Al parc més gran de la meva ciutat es trenca el silenci amb els meus crits desesperats:
- Dick! Dick! Vine, Dick!
No hi ha pràcticament ningú a aquestes hores de la nit. Però mentre corro i crido, veig a una dona i em dirigeixo a ella.
- Perdoni – li dic esbufegant. No ha vist un gos d’estatura mitjana que anava tot sol? És de raça semblant a un pastor alemany.
- No – respon la dona amb sorpresa i prudència.
- Se m'ha escapat de casa i he vist que s’acostava cap aquí. Però l’he perdut la pista. No porta cap placa d’identificació, ni corretja, ni res – dic donant-li explicacions
- Doncs no l’he vist.
I després d'una pausa, aprofitant que jo estava recuperant l'alè, afegeix la dona:
- Tampoc l’he sentit. Perquè amb el silenci que hi ha, de ben segur que l’hagués sentit. Però no es preocupi que estaré a l’aguait. Els gossos em donen una mica de por, nogensmenys, si el veig trucaré a la policia.
- Gràcies! Ja m’haurà sentit cridar-lo. Respon al nom de Dick.
- Dick! Dick! – segueixo corrents i cridant.
A cada persona de les tres o quatre que m'he anat trobant els pregunto el mateix i, malauradament, responen més o menys el mateix que la primera dona. Així que, tot i que m’atanso cap a casa, segueixo buscant el Dick. Vull fer uns cartells on oferiré una gratificació a qui el trobi, i aniré enganxant-los als arbres i fanals del voltant.
Quan arribo a casa, truco per telèfon a uns quants amics i els comento la història per si el veuen pels seus respectius barris. Estranyament, tots em comenten que no sabien que tenia un gos. Potser no els hi havia comentat mai. I, és clar, no saben com és. Així que busco fotos a l'ordinador per posar-les al cartell però estic tan nerviós que no en trobo cap que aparegui el Dick.
Mentrestant, arriba la meva dona a casa i quan l'hi estic explicant es queda bocabadada, sense dir res, amb els ulls humits mirant-me fixament, i amb les celles i el nas arrufats. Al cap d'una bona estona d'haver acabat l'explicació, reacciona i em diu:
- No m'espantis, amor meu! – em diu mentre m’abraça. No comencis amb les teves ximpleries – diu en to calmat i maternal.
- No són ximpleries! Se m'ha escapat i ha estat culpa meva – li dic una mica alterat. Però ara el que hem de fer és trobar-lo per qualsevol mitjà. Estic intentant fer un cartell però no trobo cap foto del Dick.
- M'estàs espantant! Nosaltres no tenim ni hem tingut mai cap gos!
-Però, com que no? – li dic exaltat. Dick! Que me’l vas regalar pel meu aniversari de fa quatre anys. Amb qui hem anat de viatge, hem passejat pel camp, el passegem diverses vegades al dia i dorm amb nosaltres al llit. Aquest gos!
Em giro i vaig a buscar la seva corretja, el seu collaret i alguna joguina per quan el trobi.
- Agafaré la pilota rosa de tennis que tant li agrada i el vaig a buscar – li dic a la meva dona
Després de buscar totes les coses del gos i no trobar cap, decideixo sortir a buscar-lo. Però des d’aquesta discussió vaig rumiant per què ningú no m'ajuda i m’intenten amagar tot el que és del Dick. Com si mai hagués existit. La meva dona sempre em diu que quan tingui l’Alzheimer no se’n adonarà perquè sempre m’oblido de les coses. Però és a l’inrevés, perquè malgrat que és veritat que sóc molt despistat, sóc jo qui recordo tot i d’altres se’n obliden.
Un cop al carrer i com en altres ocasions, la meva dona em segueix a una certa distància i jo faig veure que no me’n adono. Suposo que és la seva forma de ajudar-me a buscar el Dick i s’ho agraeixo moltíssim. Però es fa acompanyar pels metges de sempre que, segurament, l’endemà em faran moltes preguntes. I això em fa la guitza, ja que sovint l’he sentit que deia que la ciència no avança amb prou rapidesa i no m’ho trobaran a temps.
No sé que m’han de trobar, però jo el que vull és trobar el Dick. Tot i que em fa l'efecte que ja no el trobaré mai més. Que haurà desaparegut per sempre.