Com baldufes

El carruatge avançava de pressa en l'aire prim d'Abril. Dalt del pescant, els dos cotxers murmuraven sobre el misteriós passatger. El de més edat, que portava les regnes, deia:
—No sabem el seu nom. El viatge el va encarregar el senyor duc.
—És de poques paraules. Esquerp, s'asseu a part a les posades —va afegir el jove.
—L’hem de portar al Tribunal del Sant Ofici.
—Això no m'ho havies dit! El deixem i ens en anem, no?
—Sí, a cercar posada. En conec una que t'agradarà ....
Van quedar en silenci; després, el jove va preguntar:
—Pararem abans d'arribar?
—Sí, passat aquest pujol hi ha una posta. Ens aturarem perquè els cavalls descansin, arribarem al vespre.
A la posta el conductor va cridar al passatger: «Parem una estona, pot baixar. Ens queda una hora per Roma». Però aquest va refusar baixar. Era un home d'edat, gairebé un ancià. Vestia robes fosques de qualitat, com si fos un magistrat o un comerciant adinerat. Arraulit al seient, destacava el seu rostre crispat. Només una hora, va pensar. Per acabar aquell viatge que no volia emprendre, per ultimar el seu lliurament. Com el tractarien? El seu cor va bategar accelerat. El protegiria la seva antiga amistat amb el Papa? No l’havia pogut lliurar del procés per la publicació del seu llibre. Alguns deien que el personatge de Simplicio representava a Urbà. Quina neciesa! Però el Papa havia deixat actuar als seus enemics. I aquests voldrien venjar-se amb jocs cruels, com el gat amb un ocellet indefens. Va fregar les seves mans humides contra les seves robes. S'acontentarien amb una reimpressió del llibre expurgat? No. Si pogués accedir al Papa.... Impossible, estava apantallat per l'espessa burocràcia vaticana. Ara havia d'enfrontar, sol i en el seu cau, la gossada de cardenals de la Inquisició. Els seus experiments eren una protecció molt feble enfront dels contundents mètodes inquisitorials. El podien esbocinar impunement. Va sentir la boca seca, però no tenia aigua a mà.
Van continuar. A Roma, el conductor va guiar el carruatge fins a l'enorme palau seu del Tribunal:
—Ja hem arribat —va dir en aturar-se.
—Molt bé —va replicar el passatger— som-hi.
Va baixar i es va dirigir a la mola de pedra. Dos sentinelles armats guardaven l'entrada. El seguia el cotxer jove portant les maletes, que semblaven disminuïdes. Va trucar, van obrir i van entrar al vestíbul. Hi había un parell de soldats y un home corpulent. El cotxer va dipositar les maletes a terra i va desaparèixer. Ell va dir el seu nom. L’home el va mirar fredament:
—Tinc ordres de portar-vos a la vostra estança. Allà us serviran els àpats. Demà se us informarà de quan s'obre el vostre procés. Seguiu-me.
Va caminar després d'ell, amb les maletes. Li seguien els soldats. Després d'una successió de corredors i escales, l’home es va aturar davant d'una porta, que va obrir:
—És aquí.
Va entrar. Va sentir la porta tancar-se, seguida d'un parell de voltes de clau. Un calfred li va recorre l’esquena.
Tres setmanes després, entrava de nou en aquesta estança. Venia de l'última vista del procés. Estava pàl·lid, desencaixat. Fills de mala mare, va murmurar quan van tancar la porta. Es va ensorrar a la cadira. L’havien amenaçat amb la tortura. Si no es retractava. Li havien ensenyat els ferros, algún tenia sang seca. Va agafar el gerro, va intentar tirar aigua al got. La va vessar per tota la taula, les seves mans tremolaven incontenibles. Va beure, es va sentir una mica millor. «Si col·labora el tractarem bé, però si no ...» les paraules del president del tribunal ressonaven al seu cap, obsessives. Demà era la nova vista; agònic, cercava la decisió menys dolenta. La porta es va obrir, li portaven el sopar. «N-no prendré r-res» va respondre, no va reconèixer la seva pròpia veu ara ronca i tartamuda. Fills de mala mare, es va repetir a si mateix. S'havia de retractar que els astres giressin al voltant del Sol com baldufes? Si ho podia veure qualsevol amb el telescopi. Però això no els importava als cardenals, només els interessava controlar el pensament per mantenir el poder. Tenia sentit sostenir? Fins que no es retractés hi hauria tortura. Segur. Una parpella saltava anàrquica, la va subjectar amb una tremolosa mà. Quedaven tants problemes per desllorigar... Podria estudiar-los si no el destrossaven. Però retractar-se era trair-se! Com quedaria davant dels seus iguals, enfront dels seus deixebles? Tenia alguna opció? Digués el que digués els astres seguirien movent-se igual, els cardenals no els controlaven. Potser un altre astrònom, anys més tard, ho descobrirìa...
A finals de Juny, Galileo Galilei va ser condemnat a presó perpètua. Després de retractar-se, el Papa la va commutar per arrest domiciliari de per vida. Corria l'any del Senyor de 1633.