Dimarts

“Here comes Johnny singing oldies, goldies, Be-Bop-A-Lula babe what I say...”. Ah, com m’agraden els Dire Straits, són perfectes per caminar a la feina i començar bé el dia. Avui no plou, i això a Oxford sempre és motiu d’alegria. Tampoc fa sol, però segur que cap al migdia el veurem una estona i podrem sortir a dinar a la terrassa.

- Bon dia, Jep! –em saluda una noia mentre em passa pel costat en bici.
- Ei, bon dia Susan! –contesto, somrient.

Anar al laboratori caminant és un plaer. Més que anar a la feina, és com fer un petit passeig matutí entre els majestuosos edificis que allotgen la majoria de Colleges i laboratoris de la Universitat i que alhora amaguen jardins que són petits oasis de tranquil·litat. I mentre camines, penses i t'organitzes el dia, i al teu voltant els murs traspuen història i et xopen la imaginació d’aventures i descobriments d’altres èpoques. “He do the walk... he do the walk of life...”. Encara cantant, arribo a l’Institut on treballo des de fa tres anys. Pujo els quatre esglaons que em separen de la porta i acosto la banda magnètica al petit panell a l’esquerra de la porta. Avui és dimarts, i entre setmana no he d’introduir el codi de seguretat. El panell em saluda amb un blip i un parpelleig de llum verda, i tot seguit la porta s’obra cap enfora automàticament. Pujo l’escala de cargol fins el segon pis tot xiulant la part final de la cançó. Entro a un gran rebedor emmoquetat i giro a mà esquerra, cap a la sala on tenim els despatxos. Deixo la meva bandolera a la taula i en trec el portàtil, l’encenc i el connecto a la pantalla gran que tinc a la taula. Com que sé que també li costa despertar-se, agafo la tassa del costat de la pantalla i em dirigeixo a la cuina per fer-me un cafè.

Mentre netejo la tassa el meu cervell ja maquina i dóna voltes a les coses que tinc per fer. "Potser enlloc de fer més experiments avui m’hauria de posar seriosament a acabar l’anàlisi de dades". S’han acabat les càpsules del cafè de Brasil, però veig que hi ha una caixa nova amb les de Guatemala. N’agafo una i premo el botó de cafè llarg. "I també ens hauríem d’asseure amb l’Alex i començar a perfilar l’article". Obro la nevera i agafo el pot de llet, n’aboco tres dits al cafè acabat de fer, hi afegeixo dos terrossos de sucre, i poso la tassa a escalfar al microones. No hi ha res pitjor que el cafè tebi. "Ostres, i l’home del servei de seqüenciació genòmica no m’ha contestat. Serà millor que li escrigui ara mateix, que ja fa una setmana que m’hauria d’haver enviat els resultats i realment necessito saber quina és la mutació que fa que les mosques caiguin adormides. Podria ser la confirmació del que fa temps que sospitem". Agafo la tassa del microones i me’n torno cap al meu escriptori. Saludo la Susan, que baixa les escales cap als laboratoris, al primer pis, i que em fa hola amb la mà, quan de sobte gira cent-vuitanta graus i desfà les escales baixades.

- Jep! Què tal? –pregunta amb un somriure ullerós.
- Bé, i tu? Fas cara de cansada. –dic, mentre faig un glop al cafè.
- Sí, no ens ha deixat dormir, avui, la criatura. Fa setmanes que no dormo més de 4 hores seguides... Escolta, sabeu ja quin és el canal iònic que heu descobert?
- Doncs no... tot just ara anava a enviar un correu per fer pressió als del servei de seqüenciació, que sembla que estiguin de vacances... –en sentir això, la Susan riu.
- Sembla mentida que després de tres anys aquí encara no sàpigues que els correus no serveixen de res amb aquesta gent. Si vols fer pressió de debò, planta’t a la seva oficina i demana’ls els resultats en mà! Segur que els tenen impresos sobre la taula. I quan tinguis els resultats, si el canal no té nom crec que li hauries de posar “Mr. Sandman”!
- Mr. Sandman? Com la cançó? –m’exclamo, sense poder contenir una riallada–. Ostres tu, mai se m’hauria acudit!
- És perfecte! Una proteïna que si deixa de funcionar fa que les mosques caiguin en un son profund? Au, va, es mereix un nom com cal!
- Tens tota la raó... –responc, mig capficat.

Mentre ella se’n torna escales avall, jo em dirigeixo a la meva taula. Deixo el cafè al costat del teclat i obro el correu electrònic. "Si no em contesta abans de dinar, m’hi presento en persona". Al cap i a la fi, la Susan té raó. "Mr. Sandman. M’agrada". Somric, faig un glop al cafè i començo a escriure.