Les tres ones

Na Maria, n’Emma i na Júlia, són tres ones completament diferents. Cadascuna es considerava la més forta i ràpida, després de diverses discussions es posaren a prova.
Acordaren començar amb una prova de velocitat de Mart a Júpiter. En començar la cursa na Maria i n’Emma sortiren disparades a la mateixa velocitat. No pareixia haver-hi cap guanyadora, fins que na Maria decidí fer-li sa punyeta. Utilitzà els seus poders atractius augmentant momentàniament la força gravitatòria terrestre, fent caure n’Emma al mig d’un bosc amb un llampec. Al final n’Emma es reimpulsà des d’allà, arribant un minut després que na Maria, qui s’havia estat mitja hora en arribar. Quant a na Júlia, la pobra no podia propagar-se sense matèria, es quedà parada. S’enfadà tant per la derrota que generà un tro tan fort que mitjpartí Mart impulsant-lo a 4km/s. Tardà quatre anys en arribar.
Tocava la prova de força. Cadascuna havia d’elegir una lluna(de Júpiter) i treure-la del sistema solar.
Podeu creure que na Maria intentà tot el que tenia en mans, però la força gravitatòria dels asteroides que voltaven fora del sistema solar no li bastà per impulsar la seva lluna. A na Júlia li anà un poc millor, utilitzà el mateix mètode que a Mart, quedant segona. N’Emma les superà de manera estrepitosa, la seva lluna tenia un nucli metàl·lic que fàcilment pogué impulsar a gran velocitat amb un dels seus camps.
Na Júlia fou la que quedà pitjor parada. No era gaire ràpida, ni tampoc gaire forta. Així que els va proposar una prova definitiva, un desempat. La que guanyàs seria la millor, la més poderosa. Les seves companyes es confiaren, no creien que na Júlia tengués cap possibilitat així que li deixaren elegir la prova.
La prova la guanyaria la primera que aconseguís donar vida a algun dels planetes del sistema solar.
Cap de les seves companyes ho aconseguí. Per moltes voltes que li feren al seu planeta, per molt que l’agitaven, no generaren més que gas carbòni(CO2), els seus planetes s’encalentiren per l’efecte hivernacle i no foren habitables.
Na Júlia, però, podia controlar la matèria. Va elegir Venus. L’atmosfera era massa pesada i calorosa, així que va decidir reduir-la mitjançant sismes amb els quals introduïa el carbonat càlcic de l’exterior del planeta cap a l’interior del planeta, on reaccionava amb el gas carboni formant calcita. Al final Venus assolí unes temperatures i pressions similars a les terrestres, permetent sublimar-se el vapor d’aigua formant oceans. Milers d’anys més tard, Venus vessava de vida.