Quina classe d'elements!

Ell m’anomenava petit electró. Mai ho he entès. Els electrons sempre són petits. I jo s’ho deia. Ell, però, continuava una i altra vegada.
Jo era la típica xica amb ulleres i un llibre d’Einstein sota el braç. Em sentia com l’Hidrogen, que no encaixava en cap lloc. Tenia massa diferències amb els altres grups de classe. De manera que, si algú em parlava, jo mantenia una conversa amb aquesta persona, però sols s’acostaven a mi per a demanar-me els apunts o els deures. Com l’Hidrogen, que cedeix els seus electrons.
El xic electró (així em referia a ell) era com els halògens. Per què? Era homosexual i anava amb altre xic, altre halogen. Després estava la xica Plata, sempre envoltada de gent interessada i aprofitada. A ella no l’importava. Donava els seus electrons a qui els volia (sabeu a què em refereixo, veritat?). També estaven els anomenats gasos nobles. Ja podeu imaginar com eren. Sí, efectivament. Molt tancats. Uns marginats. No com jo. Ells eren molt diferents. No parlaven mai i, quan ho feien, ningú els escoltava.
En tota classe hi havia un grup agressiu, i en la meua no faltava. Els alcalins, que exploten amb l’aigua. Eren els delinqüents juvenils. De vegades eren bones persones, volien donar-me un electró. Però jo no solia acceptar-lo. Solament, quan estava molt trist.
I vos preguntareu: on estava el grassonet? També n’havia un. L’Urani. Era molt graciós. Mai li deien res ofensiu perquè quan l’Urani s’enfadava, millor que no estiguessis a prop.
Per descomptat, Mendeleiev apareixia tots els dies entrant per la porta i ens assignava unes notes. Ens classificava segons aquestes notes i jo era la primera de la classe. No era massa difícil.
Per sort, no estava atomitzada, jo estava en forma de molècula amb altre Hidrogen: el meu reflex de la finestra, que era com un mirall. El mirava tot el dia i sols em separava d’ell quan algú interaccionava amb mi.
Així eren els meus dies. Fins que vaig conèixer a Carboni, Carles per als amics. Però jo li deia Carboni. Em volia. Érem l’un per l’altre i mai em separaria d’ell. Al principi jo li posí el nom de Cavendish, perquè m’havia descobert en mig de tot allò que m’envoltava. Però jo era com l’Hidrogen, així que el nom de Carboni era perfecte. L’orgànica que ens formava era àmplia i perfecta.
Estiguérem molt de temps junts. Però la pressió dels estudis y la relació va fer que ens allunyàrem i torní a ser Hidrogen, simplement.
Amb el pas del temps, he descobert que Carles va fer-se ermità i va ser definitiu que Carboni era ara diamant.
La meua classe era molt particular. Potser no. Potser la vida quotidiana es química i res més. Potser. Però jo segueixo davant el mirall sense trobar res més que un protó com a cap.