Cireres

La flama seguia encesa i ell, somrient, la mirava recolzat contra la paret. Es va mossegar l’ungla del dit índex i es va mirar la mà a contrallum. Un cop sord darrere la porta el va sobresaltar i es va girar just quan l’espelma s’apagava. Merda. Va obrir la porta i va sospirar en veure el cadàver del Roger a terra.

[L’Agustí corre per algun carrer sense nom d’algun poble sense nom amagat als seus records. El Roger el persegueix ben a prop i els dos riuen com bèsties quan creuen el riu glaçat tot i ser ple agost. Seuen sota una figuera, treuen de la bossa un grapat de cireres i se les mengen contents.]

El cos sense vida del Roger el mirava des de terra. Les canes li tapaven mitja cara i un regalim de sang li sortia de la boca i li baixava per la galta. L’Agustí es va ajupir i va aixecar, amb feina, el cos inert de qui havia estat tants anys el seu company d’aventures. Tan ràpid com les seves cames, quasi centenàries, li permetien, va arrossegar el cos fins al mig de l’habitació. El va deixar allà i va encendre l’espelma.

[La mare del Roger està mig sorda i no escolta com l’Agustí es cola per la finestra de l’habitació del seu amic amb un bol de cireres i una baralla de cartes. Es passen la nit jugant a cartes i parlant de la Gisela, una noia de la classe que sempre porta una faldilla verda i que els dos creuen que seria interessant veure el que hi ha a sota, de la faldilla.]

L’Agustí va deixar que l’espelma cremés una bona estona i, llavors, va evocar un líquid negre sobre el cos del Roger. El va tapar amb una manta i va començar a llegir un fragment de “Philosophiae naturalis principia mathematica”, d’Isaac Newton. A poc a poc, el cadàver va anar desapareixent, sota la manta.

[Truquen a la porta. És el Roger. Pugen, com sempre, a l’habitació i mengen cireres i juguen a cartes. Avui no parlen de la Gisela. Fa temps que no en parlen. Ni d’ella, ni de cap altra. L’Agustí es mossega l’ungla del dit índex i es mira la mà a contrallum. Es gira cap al Roger i li fa un petó d’aquells que els amics no es fan.]

El vell va deixar el llibre de física sobre la taula, al costat de l’espelma que, de manera incansable, cremava, i va aixecar la manta de terra. El cos del seu company ja no hi era i, de moment, la flama seguia encesa. Bé. Molt bé. Tot i que abans també havia començat bé...

[Es prometen que les seves mares mai ho sabran. Que, si algun dia ho saben, els castigaran i no deixaran que es tornin a veure. Al cap i a la fi, això que els passa no és normal, no està bé. Però no ho poden evitar. O sí?]

L’Agustí va mirar el rellotge de paret que hi havia a l’altra banda de l’habitació tímidament il•luminat per la dansa de l’espelma. Havia d’esperar cinc minuts més. El Roger sempre li havia dit. Set minuts. I ara en portava dos. Tres. Quatre.

[La primera vegada que veu el Roger amb un ull inflat, l’Agustí sent una ràbia encesa dins seu i promet al seu amic que matarà al seu pare. El Roger li demana que no, que no ho faci. Que se’n vagi i que, durant un temps, no torni. Abans, però, li dóna una espelma. “Set minuts, Agustí. Compta sempre set minuts abans de fer cap bogeria”.]

Cinc. Sis. Pum. Un cop sord darrere la porta va indicar a l’Agustí que el cos del Roger tornava a estar fora de l’habitació. El vell va obrir la porta, va sospirar de nou i va repetir el ritual. Un cop el cos havia desaparegut va suplicar amb la mirada al rellotge de paret que, aquella vegada li concedís el temps necessari. Un. Dos. Tres.

[És l’Agustí qui troba el cos del Roger ofegat al riu. Dins de la motxilla, en una bossa de plàstic hi té una espelma, el llibre “Philosophiae naturalis principia mathematica” d’Isaac newton i una nota. “Set minuts, Agustí. Compta sempre set minuts. T’estimo”. L’Agustí s’ho guarda tot abans d’anar corrent cap al poble plorant i cridant.]

Quatre. Cinc. Sis. Set. Cap soroll. I L’espelma seguia encesa. Bé. El vell va treure d’un calaix un plat amb cireres. En va agafar una, la va sucar en el líquid negre i se la va menjar. “Ja vinc Roger. He comptat fins a set”. Quan la infermera va entrar l’endemà a l’habitació del senyor Agustí, que feia més de 15 anys que estava en coma, ja va veure que alguna cosa no anava bé.