La Rosa oblidada

Els premis són pel als vius, el reconeixement per als homes. Era una tarda plujosa aquella de 1962 i unes llàgrimes d’aigua regalimaven sobre un epitafi que intentava resumir una curta però intensa vida dedicada a la ciència: “La seva investigació i els seus descobriments en matèria de virus queden com un benefici a la humanitat”. Cap referència al seu més gran descobriment, pel qual en aquell mateix moment tres homes s’enduien la glòria amb un premi Nobel.

Una noia jove en un laboratori no era un fet freqüent, ni tampoc ben rebut per tothom. Ella treballava dia i nit amb aquell defractor de raig , n’havia arribat a ser tota una experta. Havia deixat Cambridge després d’una exitosa formació en química i havia viatjat fins París per treballar en un dels laboratoris més prestigiosos del país. EL seu objectiu: resoldre un dels majors misteris de la ciència en aquells temps, el secret de la vida, l’estructura de l’ADN.
- Et veig molt concentrada Rosalind, sembla que siguis a un altre món- ja tornava a ser allí, aquell home descarat i sempre inoportú.
- Ho estava, però tu sempre estàs disposat a trencar el silenci, veritat Wiklins?
- Silenci? Si aquesta maquineta fa més soroll que un tractor, no serà perillosa veritat? – va dir fent broma i apartant-se fingint terror.
- Aquí la única perillosa seré jo si no em deixes treballar. Que no tens feina tu? – va dir ella ja de mal humor.
- Sempre és més divertit veure una noia maca jugant amb raig X.
Tornava a mofar-se, una tàctica molt poc efectiva per seduir una dona, però ella ja no l’escoltava. Tenia a la mà la fotografia que acabava d’extreure de l’aparell, la 51, un seguit de taques borroses que formaven una X. Les mans li van començar a tremolar, i després les cames, va seure al tamboret sense apartar uns ulls com a plats d’aquella meravella.
- Ei, que m’escoltes? Et dic si vols anar a ballar aquesta nit, t’invito a una copa.
- Ho tinc, la doble hèlix – ho va pronunciar en veu baixa, encara amb por que no fos real.
- Que dius? – a ell li va costar un moment retornar tota la sang al cervell per entendre el que li deia.
- Hem fotografiat l’estructura de l’ADN! On és el Gosling? L’he d’avisar! – Ara ja cridava arrossegada per l’eufòria al mateix temps que sortia corrent a buscar el seu alumne.
Ni tan sols l’havia escoltat, ja estava fart, portava mesos intentant tenir una cita amb aquella noia, però ella només tenia temps i ulls per la feina. La ràbia es va apoderar d’ell. Li faria pagar, recuperaria el seu honor i el seu orgull. Aquella nit Wilkins entrava al despatx de la dona a la que ara detestava. La fotografia estava sobre la taula, era massa fàcil. La va guardar a la seva maleta i va marxar amb un somriure fosc a la cara. L’endemà a primera hora ja tornava a ser al seu lloc, ningú l’havia trobat a faltar, però el mal ja estava fet. Aquell institut no era l’únic que buscava la composició de l’ADN, i ara els seus competidors tenien la clau per resoldre el problema. Watson i Circk no van trigar a publicar un article amb l’estructura química de l’ADN, mai van dir en què s’havien basat i l’article de Rosalind amb la fotografia 51 es va vendre com un fet que recolzava el treball dels primers. Una jugada mestra que fins i tot ella es va empassar. Mai va saber que tot el seu treball havia estat robat ni que amb cada hora passada a aquell laboratori replet de radiació li havia estat robant la vida.
Rosalind Franklin va morir als 37 anys per un càncer d’ovari. James Watson, Francis Circk i Maurice Wilkins van rebre el premi Novel de Medicina el 1962 quan tothom ja havia oblidat aquella gran científica.