Una vida nova

El President no recordava unes dades i havia hagut de sortir a cercar-les a l’arxiu. Era una eminència en el camp de la biotecnologia però darrerament se li començaven a notar els anys. La Rosa, la seva ma dreta, l’esperava gaudint de les vistes espectaculars que oferia el seu despatx. El sol il·luminava l’angle dur del seu rostre, suavitzant-lo un xic. Junt amb la seva mirada determinada feien que la gent la veiés com una dona amb caràcter. Mirava la ciutat mentre pensava la quantitat d’històries que amagava cada una de les seves finestres.
Va baixar un moment l’esguard i els seus ulls es van aturar a l’elegant escriptori. Entre un munt de papers impresos, un pergamí groguenc hi destacava com una llum. La Rosa va girar-se cap a la porta i en veure que ningú s’apropava, el va agafar. Era rugós al tacte. Semblava a punt de trencar-se. Amb mans tremoloses va començar a llegir el contingut. Era adreçat al President, distingit membre de la Germandat d’Inguz. Se li comunicava que quan desitgés podia procedir a adquirir la seva nova vida. Passant a indicar l’adreça on s’havia de dirigir a realitzar la transacció. El text finalitzava recordant la importància de fer valer el vot solemne de silenci. Lligam del selecte grup de ments privilegiades que formaven la Germandat. El cloïa un segell de cera vermella format per dues ics, una enfilada damunt de l’altre. Se li va encongir l’estómac. Malgrat la inversemblança del que acabava de llegir, intuïa que era veraç. Amb delicadesa, va deixar el pergamí allà on l’havia trobat. Just a temps de que el President no l’enxampés. Al vespre, fent una cerca a internet va descobrir que el segell de la Germandat era la runa Inguz. Símbol de fertilitat i nous començaments.
La Rosa havia estat capaç de memoritzar l’adreça però ella s’havia imaginat un escenari complertament diferent. En obrir la porta de la ferreteria els seus narius es van inundar d’un aroma metàl·lic intens. No hi havia ningú més a la tenda. Va encaminar-se cap el taulell amb pas insegur. Va esperar a que algú l’atengués, sense poder parar de fer ballar el peu dret. De sobte, per uns moments, va creure veure un monjo sortint d’una cel·la. El botiguer era molt vell, amb una barba blanca llarga fins el pit. Els pocs cabells que li quedaven també d’un blanc lluent.
-Què necessita?- va demanar-li l’ancià amb veu embolcallant.
La Rosa va tombar-se de cop cap a la porta.
-N’està segura què vol marxar?- l’interrogà.
Ella es va girar lentament.
-Vull una vida nova- va dir amb un bri de veu.
El botiguer malgrat estar rodejat només d’eines, no va canviar el rictus. De forma molt professional va passar a explicar-li el procediment a seguir per poder fer l’adquisició. Primer havia de signar un document. Aquest pas havia d’estar previ a saber entre quines vides podria triar. Amb la seva signatura acceptaria una sola condició. Un cop adquirida, la nova vida no es podia retornar.
Ella li va demanar uns segons per rumiar-s’ho. Creia haver viscut una vida correcte. Còmode però insatisfeta sinó no es trobaria allà. Un buit petit però massa molest es trobava sempre al seu estómac, impedint la seva felicitat complerta. Inesperadament, va decidir-se a signar el document. Volia desfer-se’n d’aquell buit d’una vegada per totes i amb la nova vida que triaria ho aconseguiria. Expectant va demanar entre quines vides podia triar. L’ancià pausadament va nomenar-ne tres: escriptora consagrada, líder política o científica d’èxit. La Rosa va tancar els ulls. Havia d’intentar encertar quin d’aquells perfils de vida la satisfaria i a la vegada vindria sense espais buits. Es va decidir per l’escriptora consagrada. Darrera la recerca molecular, el seu entreteniment favorit sempre havia estat intentar plasmar amb paraules la naturalesa humana. El botiguer va regalar-li una carta antiga per segellar el tracte. Amb el dibuix d’una escriptora, com a símbol de la seva nova vida.
La Rosa malgrat sentir-se mig ennuvolada va abandonar la tenda amb pas decidit. Va avançar però només uns metres. Estava molt marejada. Es va ficar la ma a la butxaca i cercant un àncora, va prémer amb força la carta que hi duia. La va treure i en apropar-se-la al rostre va descobrir que el dibuix de l’escriptora amagava un punt minúscul sense tinta al seu estómac. La seva nova vida venia amb la mateixa tara que l’anterior. Mai es podria desempallegar d’aquell buit molest que l’impedia ser feliç. Ho havia perdut tot per res. Un crit esglaiador va fer vibrar, per uns instants, la monotonia aliena d’aquell matí.