L'ILLA VERDA

Ja ha de faltar poc, ja ha passat el pitjor vaig pensar per a mi mateix. Acotxo a la meva família que ara dormia aprofitant la calma regnant i escodrinyi ansiós l'horitzó. Enrere van quedar aquelles terribles muntanyes d'aigua grisenca i escumosa, onades capaçes d'encongir l'ànima de l'home més valent i que en més d'una ocasió van amenaçar amb fer sotsobrar el nostre vell vaixell. A nosaltres no ens movia el valor sinó la necessitat ja que en realitat fugíem d'una cosa molt pitjor que aquella mar embravida. A les terres conegudes ja no era possible viure: inundacions, sequeres, fam ... I el pitjor de tot, la implacable pujada dels mars!

El problema del Canvi Climàtic es va agreujar dràsticament a la dècada de 2040. Va ser llavors quan la variabilitat natural va conjuminar la seva fase més càlida a l'escalfament produït pels gasos d'efecte hivernacle amb terribles conseqüències. Les capes de gel flotant que envoltaven l'Antàrtida i que ja estaven afeblides es van fondre en menys de 5 anys. Això va ser desastrós ja que el gel flotant, a més de reflectir la radiació solar limitant l'escalfament regional, també funcionava com una mena de contrafort que frenava el flux cap a l'oceà de les glaceres assentats al continent blanc. Un cop perdut el gel flotant les immenses glaceres antàrtiques es van precipitar a l'oceà austral a un ritme vertiginós. En menys de 20 anys tot el gel terrestre es va fondre i el nivell del mar va pujar gairebé 60 metres, ¡una catàstrofe!

La meitat de la població mundial vivia a la costa i, al costat dels milions de desplaçats per sequeres i inundacions, es van veure obligats a emigrar a les terres més altes fugint del desastre. No obstant això, les terres altes ja albergaven una població excessiva i l'arribada d'onades de refugiats climàtics va generar nombroses tensions pels ja limitats recursos. Passar gana va començar a ser alguna cosa comú i el pillatge i els abusos van proliferar per tot arreu. Finalment va esclatar la violència i tot l’ordre i seguretat aconseguits en els segles anteriors es va esfumar en qüestió de dècades. Llavors vaig tenir clar que havíem de fugir, no hi havia futur en aquestes terres castigades. Amb la meva família vam caminar durant dies al llarg de la nova línia costanera fins a trobar aquest vell vaixell que havia quedat encallat en un llit sorrenc durant la baixamar. Llavors vaig tenir una visió, vaig recordar una de les històries que explicava el meu avi sobre un lloc tan remot i agrest que mai va albergar poblacions humanes estables. Em vaig adonar que l'única manera de fugir de tota aquesta bogeria humana era arribar a aquest lloc. Convençuts vam embarcar en el vell vaixell amb les nostres escasses pertinences juntament amb algunes provisions i llavors, esperant l'arribada de la marea alta per a hissar les veles i posar rumb a una nova vida.

- Muntanyes pare! ¡Muntanyes verdes plenes de vegetació i ocells volant!
- Per fi hem arribat fill meu. Aquesta és l'illa la qual us vaig parlar. El que va succeir en aquesta immensa illa ho va canviar tot. A les fotos del meu avi científic aquestes terres eren tot gel i roca. Ell m'explicava que només els vents trencaven el silenci infinit de les terres interiors. Ara però l'aigua brolla per tot arreu i la vida ha prosperat aliena a la presència humana. Demà començarem a apilar queviures per l'hivern el qual arribarà en uns mesos. No patiu per la seva arribada, explicava el meu avi que durant la llarga nit hivernal el cel s'il·lumina de manera espectacular amb llampecs de colors.