El diari d'un regal

Sóc fàcil de presentar. El meu nom és Redick, tinc 13 anys i visc a Barnwell (Alabama) amb la meva mare i amb la meva germana Lucy de 18 anys.

14 de maig de 2144
Avui dia l’Àntartida ha desaparegut. El món sencer està consternat ja que les pitjors prediccions de l'escalfament global s’han complert. La por s’apodera de l'espècie humana davant els possibles efectes d’aquest augment de la temperatura. Fa 150 anys no importava a gairebé ningú, però actualment es pot convertir en la causa de la nostra desaparició.
La població mundial ha baixat en 1000 milions de persones respecte l’any 2080 a causa de l’augment del nivell del mar i han desaparegut ciutats com Venècia o Amsterdam; huracans amb ratxes de vent superiors als 150 km/h; la propagació de malalties i les moltes i cada cop més freqüents ones de calor amb temperatures superiors als 30ºC en ple hivern i de 50ºC a l’estiu. Malauradament, la vida a l’Àfrica s’ha fet pràcticament impossible.

25 de juny de 2147
La meva mare és doctora i és per això que acaba de marxar a l’Àfrica amb una ONG en busca de la cura d'una malaltia que arrasa el continent anomenada la grip verda. La Lucy i jo ens quedem sols a casa, de mans creuades, sense poder fer res per al nostre món, més que quedar-nos mirant el televisor i veure en les telenotícies les catàstrofes que ens envolten. Aquesta és la major guerra que hem viscut. Una guerra en la qual ni les bombes, ni armes poden fer res i on la solidaritat i l’esforç, són les úniques armes amb les quals contem.

19 d’agost de 2147
Feia una setmana que no rebíem notícies de la meva mare, fins avui. Sense cap tipus de tacte, en han dit que la nostra mare havia mort a causa de la grip verda i per això, no em sento amb ganes de escriure més.
23 d’agost de 2147
La meva mare era una dona valenta que ha sabut treure endavant la difícil situació de la mort del meu pare i encarregar-se de mi i de la Lucy com la millor mare del món. Una dona que fins l’últim dia de la seva vida ha estat lluitant per aquest regal que es la vida, ajudant en tot lo que podia fins la fi dels seus dies.

1 de febrer de 2152
La situació no fa més que empitjorar. Els huracans i la grip verda arrasen amb la població i sembla impossible parar-los. Cada cop em sembla més increïble que segueixi totalment sa.
Avui no es un dia com qualsevol altre. Escric per informar sobre l'extinció dels animals marins. Costa de creure que la fi del planeta Terra arribi tan aviat. Molta gent no ho vol creure ja que encara tenen esperança però aquesta és la crua realitat.

11 de gener de 2153
Segueix la cerca de un nou planeta en el qual pugui emigrar tota la població humana i poder començar de nou les nostres vides.

26 d’octubre de 2153
Per fi s’ha trobat. Es diu Eris i per arribar a ell has de fer 6 anys de viatge. Com que la situació es tan crítica començaran a enviar naus amb nens i dones amb capacitat màxima de 1500 persones. Concretament, en la primera missió viatjaran 15 naus exactament iguals i per tant, 22500 viatgers marxaran cap a la nova Terra.

29 d’octubre de 2154
Avui es el gran dia però només es podran enviar 4 naus ja que l’alta mortalitat i la falta de recursos han passat factura. Per decidir els afortunats s’ha fet un sorteig i a la meva germana ha tingut sort. Estava clar que tard o d’hora els nostres camins es separarien, així que els dos estàvem preparats psicològicament.

8 de novembre de 2159
La població actual de la Terra és només de 500.000 persones i entre elles jo. A la meva germana li queda 1 any de viatge, així que li he dit que hem guardi lloc al planeta.

30 de juny de 2161
És el meu torn d’abandonar el planeta blau. A l’octubre marxaré de la que ha estat durant 30 anys la meva casa i podré tornar a veure a la Lucy.

12 de juliol de 2161
Arriben males notícies. Demà arribarà a la Terra un huracà i un tsunami quei sembla que arrasarà amb el que queda. Jo només demano poder continuar amb el meu diari. Desprès de tants anys escrivint la meva historia, no voldria que quedés en res.
Hem costa molt escriure aquestes paraules però crec que lo propi seria acomiadar-me perquè ningú sap el que passarà demà. Només hem falta donar les gràcies a Déu per donar-me aquest regal que és la vida.

Atentament, Redick Echols Parker.